La pagesia gracienca (barri de Gràcia de Barcelona) tenia per patró Sant Isidre. El dia de la festa es celebrava un solemne ofici, seguit d'una processó que donava un volt per la plaça, per davant l'esglèsia dels Josepets. La imatge del sant era portada damunt d'una peanya pels prohoms de la confraria. Li posaven a la mà una espiga de blat, la més rossa i més alta que hom podia trobar en tot el terme. També era costum adornar el peu de la imatge amb fruits primerencs i hom escollia els més grossos i gemats.
Tornada la processó a l'església, es feia el Ball de Prometeses en el qual no més hi podien ballar quatre parelles formades per les quatre majorales i quatre majorals de la confraria, dos de fadrins i dos de casats. Era de rigor ballar amb gambeto i barret de xicra, o sia de copa i no podien prescindir de cap d'aquestes dues peces encara que s'ofeguessin de calor.
L'església de la Verge de Gràcia i Sant Josep, coneguda popularment com els Josepets de Gràcia, va ser construïda entre el 1658 i el 1687 i projectada per fra Josep de la Concepció, anomenat el Tracista. Actualment és l'únic edifici conservat de l'antic convent dels carmelites descalços de Santa Maria de Gràcia.
Feta la ballada s'anava a dinar. Era de rigor menjar faves amb medalles, o sia amb talls de botifarra com més ampla millor i alhora ben prima. Hom guardava la botifarra culana, anomenada també bisbe o bisbot, especialment per a les faves del dia de la festa dels pagesos. Hi havia interès que les medalles fossin tant amples com la mà i en que n'hi haguessin forces, gairebé tantes com faves; de manera que, en realitat, el plat casolà de faves amb medalles més pròpiament consistia en medalles o botifarra amb unes quantes faves ben comptades. Els pagesos tenien gran goig de convidar forces barcelonins amics i coneguts i sobretot del que ells anomenaven "senyors de Barcelona", per tal de lluir el plat tradicional del dia i per part dels convidats, era de rigor fer-ne grans elogis i ponderació perquè els pagesos estiguessin satisfets i l'any següent els tornessin a convidar.
Bibliografia i fonts consultades:
AMADES, Joan. Tradiciona de Gràcia. Any 1950.
