La festa de l'os d'Arles és una festivitat que té lloc anualment a finals d'hivern a Arles. Aquesta vila està situada a la comuna amb el mateix nom, a la comarca del Vallespir, Catalunya del Nord (departament francès dels Pirineus Orientals; regió administrativa d'Occitània). És la representació de la cacera de l'ós, també dita "el casament, o ball del matrimoni, de l'ós i la Roseta"; se celebra el diumenge més proper al dia de la Candelera (2 de febrer). Música la banda Els Tirons i la cobla La Principal de Rosselló. Els seus habitants s'anomenen arlatencs en occità i arlésiens en francès.
La festa de l'os d'Arles és una de les tres representacions que encara perviuen a l'Alt Vallespir (les altres dues són les de Prats de Molló i de Sant Llorenç de Cerdans). Totes es realitzen al llarg del mes de febrer i la d'Arles habitualment és la primera de les tres. Sol ser el primer cap de setmana, el més proper al 2 de febrer, dia de la Candelera. En la mitologia pirenaica, aquesta data assenyala la sortida de l'os bru de la hibernació i l'inici de la fí de l'hivern. Es tracta doncs d'una representació carnavalesca que augura el retorn de la primavera (la vida a les muntanyes) i que està inspirada en tota una sèrie de creences populars entorn a l'os, l'origen de l'home i la fecunditat.
La festa de l'os d'Arles és protagonitzada per un grup de caçaires encapçalats pel Menaire i la seva dona, la Roseta. La història narra la lluita contra Martí, un os salvatge i espantós que assetja el poble. Amb l'ajuda de les "tortugues" i les "botes", finalment el ferotge animal es caçat i es converteix en ésser humà després de ser afaitat amb una destral enmig de la plaça Major. Només llavors es recobra la normalitat a la vila.
Durant la seva captura, l'os intenta escapar diverses vegades per atrapar Roseta. De fet, les llegendes de tot el món (especialment al Pirineu) diuen que l'os té el costum de segrestar dones per aparellar-se amb elles. És l'anomenat mite de la fecunditat, que amb certes variacions també s'interpreta a Prats de Molló i a Sant Llorenç de Cerdans. Amb cada captura reeixida, el Menaire recita el seu sermó, la Predica. en el que fa una crida a tots els habitants del poble perquè l'acompanyin a cercar l'os que amenaça la vida al poble:
Caçaires del país i d'aquestes comarques
és un crit que gitem i que teniu d'oir:
d'un immens perill el poble pot morir,
veniu tots amb brocs, fusills, canon i arques.
La mala bèstia gruny en aquest cim de serra
i bé si teniu nervi i si no teniu por,
veniu tots amb mi, i si sem vuit o nou
ja podrem la rendir i li fer tocar terra.
Companys valents, amics, escolteu la meva veu,
les petjades de l'ós arriben fins al poble,
ens el car deslliurar si tenim el cor noble.
Au! Que els homes de pit me segueixin arreu.
Aquestes escenes de captura donen la volta a la ciutat. Altres personatges giren al voltant d'aquestes escenes, com les Bótes o les quatre Tortugues. L'escenificació final té lloc a la plaça major, on s'ha construït per a l'ocasió una barraca verda que simula la cova de l'animal. L'os agafa una de les noies que hi ha a la plaça i se l'enduu dins la cova, on simula fecundar-la. Tot seguit, es llancen trets a l'aire simulant la caça de l'animal, que és dut damunt una cadira, on se l'afaita simbòlicament.
Roseta i Menaire s'acosten a l'os, que han lligat a una cadira i li afaiten la cara de forma teatralitzada. En aquest moment li aixequen la màscara a l'os i li retornen la seva condició d'humanitat, fet que és celebrat amb la ingesta de vi en un porró. La festa s'acaba amb tot el poble participant d'un animat ball circular.
Any 1950 a 1959:
Durant els anys 50 del sXX la festa es desenvolupava de la següent manera:
L'os anava vestit amb pells de xai burelles, portava una carota feta de pell de conill, a les genives de la qual hi duia cosides unes dents de porc. La Roseta, era un minyó tot vestit de blanc que feia de noia. Hi prenien part altres quatre personatges, els anomenats batedors, vestits amb camises de dona; duien penjada al coll una grossa borromba (esquella). Els caps guarnits amb una mena de barrilet de fusta, damunt del qual hi ha pintades dues cares amb un nas de fusta ; per simular els cabells hi posaven fores d'alls. La part del buc no ocupada pel cap dels figurants, resta plena de serradures. Prenia part en la facècia un altre personatge, la tortuga, que s'amagava sota un barnillatge cobert per un llenç blanc. Intervenia encara un altre minyó tot vestit de blanc que venia a ser com el menador de la facècia.
Cap al mig dia tenia lloc una passada de flabiol i tamborí pels carrers i el director de la representació convidava al veïnat al casament de l'os amb la Roseta. Vers les dues començava la facècia en un prat immediat a la població. Els quatre batedors empaitaven i acorralaven l'os i el duien mig arrossegant cap al poble; mentre, la tortuga es passejava per l'escenari de la farsa i s'ajuntava al grup en anar-se'n cap a la vila.
Ball de l'os a Arles. Anys 50 del s XX.
Ball de l'os a Arles. Anys 50 del s XX.
Any 1960 a 1969:
Any 1970 a 1979:
Any 1980 a 1989:
Any 1990 a 1999:
Any 2000 a 2009:
Any 2010 a 2019:
Any 2020 a 2029:
Les tres festes de l'os de l'alt Vallespir estan registrades a l'Inventari del patrimoni cultural immaterial de França. El 2021, aquestes celebracions són cancel·lades degut als alts índexs epidemiològics de la pandèmia de Covid-19.
Personatges:
L'os Martí, el personatge principal, és representat per un home disfressat amb robes fosques i una capçana que simula el cap de l'os ensenyant les dents.
Els caçaires (caçadors, en català septentrional) grups d'homes armats amb escopetes de perdigons. Van encapçalats pel Menaire (Menador) o Trappeur (tramper, en francès), que duu un barret i un llarg bastó. L'acompanya na Roseta, que és de fet un home disfressat de dona i que representa tant la dona del menaire com una càndida fadrina.
Les quatre tortugues, aquests personatge l'escenifiquen homes vestits de blanc i amb la cara emblanquinada amagats dins de cilindres. Es suposa podrien simular les quatre fases de la lluna. De fet, una de les creences sobre l'os recollida als Pirineus diu que aquest animal és el representant de la lluna, doncs apareix i desapareix amb aquesta. Una versió de la creença popular que vincula el despertar de l'os amb el dia de la Candelera interpreta que l'os surt del cau i mira el cel nocturn: si hi ha lluna plena torna al seu refugi i prolonga la seva letargia durant quaranta dies més; si hi ha noviluni, surt del seu cau, sabedor que l'hivern ha acabat.
Les “botes” són joves que carreguen una mena de capgrossos fets de mig bidó de plàstic pintat i guarnit amb branques verdes. N'hi ha nou i representen els batedors que ajuden els caçadors a acorralar l'os.
La indumentària:
La música:
Els músics van tocant la melodia d'aquest ball parodiat per tot el poble acompanyant la comparsa.
Curiosament aquesta música l'han utilitzat molts esbarts dansaires per afegir-la al tradicional ball de l'Entrelliçada, popular aTuïr (El Rosselló).
El ball (la festa):
De bon matí s'efectua els principals actors de la festa efectuen un esmorzar salat als afores del poble. Més tard s'inicia la festa amb la "Trobada dels Caçaires", que es reuneixen per preparar-se per a la caça de l'os a la tarda. Aquesta convocatòria és específica de la festa de l'os d'Arles i no es fa als altres pobles de l'alt Vallespir. El grup passeja pel poble, envoltat de cançons tradicionals però també de bandes de música. Cada una d'aquestes breus representacions acaben amb un ball alegre i animat, en rodó. En acabar el darrer ball la cobla toca tres sardanes, que són ballades per tots els que són allà.
A les 11h30 es fa presentació de la pota de l'os per part de l'alcalde del municipi veí de Sant Llorenç de Cerdans per iniciar la caça de l'os. A les14h30 és fa la preparació de l'Os, que després s'amaga fora de la ciutat. A les 15h, després d'un bon dinar, el grup de caçaires, el Menaire i la Roseta se'n van a la Font dels Boixos a buscar-lo, perquè pels boscos de la zona s'ha amagat l'Os. Comença llavors la caça. Quan es descobreix l'amagatall de l'os, els caçaires fas un parell de trets i redueixen l'animal, que el porten encadenat al poble. La comitiva es passeja pels carrers i la fera ataca la gent i balla. Durant tot el trajecte, els joves que fan de tortugues i de botes esperen l'os al mig del carrer. Aquest colpeja amb un barrot els bidons de plàstic de les seves disfresses.
Després, l'Os es presenta al públic en una plaça i els caçaires s'ajunten amb les tortugues i les botes. El Menaire pronuncia la seva Predica, un relat en català de la seva captura, el coratge dels caçadors i la justificació de la caça, exposant el perill que suposava la bèstia per als humans. Es crida: “Victòria! L'ós ja no farà mai més mal!” i tots els participants realitzen un ball circular. Però l'os s'escapa entre la multitud. Aleshores cal cercar-lo de nou, presentar-lo de nou, recitar de nou el sermó en un lloc nou, i així successivament fins a arribar a la plaça Major.
Durant aquestes interaccions, l'Os es troba amb els caçadors, però també amb les Botes i les Tortugues, que intenten distreure'l per frenar-li la fugida. L'os es llança damunt de les Botes que miren de barrar-li el pas... En trobar-lo, comencen unes escaramusses al voltant de l'os, que es comporta de forma salvatge amb els assistents i que mira d'escapolir-se dels que intenten capturar-lo.
L'os també intenta atrapar la Roseta i qualsevol de les dones amb les que es creua, abraonant-s'hi i tractant de fecundar-les. La Roseta, blanc de l'animal, serveix per atraure'l i facilitar-ne la seva captura. Una escena de captura té lloc en una casa entre el Menaire, la Roseta i l'Os, que es persegueixen dins la mansió abans de tornar a entrar als carrers. Arribat a la plaça principal del poble, l'Os Martí aconsegueix capturar una jove, la porta al seu cau de branques a la cantonada de la plaça i simula un acoblament. La jove llavors aconsegueix escapar, la bèstia la persegueix, però és encalçat per un caçador.
En el moment de matar l'os, el Menaire recita un seguit de 37 versos. L'encapçalament i bona part de les estrofes coincideixen amb les que també es reciten a Sant Llorenç de Cerdans. I després, continua així:
Dins tota la contrada tothom vivia espantat
Tothom pregava Déu quan jo he arribat
Per un bonhor s'han pres les armes
Toqueu a sometent!
Tothom es reuneix, sobretot lo jovent
Tot seguit, en començant la caça
Ja trobem aquesta grossa bestiassa.
Després, afaiten l'os Martí, se li treu el cap i tothom balla i celebra, que acaba al vespre amb un àpat col·lectiu.
Bibliografia i fonts consultades:
Youtube: "La cacera de l'ós" a Arles de Tec (Fête de l'Ours - Festa de l'Ós - Bear carnival) Vídeo realitzat per Eloi Ysàs l'any 1911.
Casanova, E. L'ós del Pirineu: crònica d'un extermini. 2a edició. Pagès editors, 2005. ISBN 978-84-7935-405-3.
Elosegi Irurtia, M. M. El oso pardo en los Pirineos (en castellà). Lynx Editions, 2010. ISBN 978-84-96553-56-9.
Amades, Joan. Costumari català. Barcelona: Salvat, 1950.
Joan Amades. Guia de Festes Tradicionals de Catalunya. Editorial Aedos. Any 1958.
Violet Alford, 2004 [1937], Fêtes Pyrenees, Loubatières, Barcelona.
Sophie Bobbe, 1986, Tres festivals de l'ós a Catalunya, Treball de fi de màster en etnologia, Universitat París X-Nanterre.
Robert Bosch, 2013, Festes de l'ós al Vallespir, Trabucaire, Perpinyà.
Basil Collier, 1939, França catalana, Londres.
Daniel Fabre, 1993 L'ós, la verge i el toro, Etnologia francesa, t. XXIII, n ° 1 : 9-19.
Dominique Marie Joseph Henry, 1835, Història del Rosselló : incloent la història del Regne de Mallorca, primer llibre, Imprimerie Royale, París.
Jean-Dominique Lajoux, 1996, L'home i l'ós, Glénat, Grenoble.
Émile Leguiel, 1908 «El carnaval d'abans a Prats-de-Mollo (records de la meva sogra)» Revue Catalane (Societat d'Estudis Catalans), volum II, Perpinyà, vol. 21, pàg. 262-267; vol. 22, pàg. 299-304; vol. 23, pàg. 367-370; vol. 24, pàg. 387-392.
Gual, Oriol Lluís. Les derniers ours (en francès). Quaderns del Costumari de Catalunya Nord, 2017. ISBN 978-2-9559318-1-3.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Festa_de_l%27os_d%27Arles
Magali Pages, 2010, Cultura popular i resistència cultural regional, Festivals i cançons a Catalunya, París, L'Harmattan.
Michel Pastoureau, 2007, L'ós, història d'un rei caigut, París, Llindar.
Arnold Van Gennep, 1999, folklore francès, del bressol a la tomba. Cicles de Carnestoltes i Quaresma, Robert Laffont, París.
