Els dia de la festa major, a Conques (Isona), de molt antic, es ballava el Ball del Cabaler. El segon dia de la festa, el "Cabaler" sortia ben mudat amb un vestit de vellut de color verd i calça curta, guants blancs i amb barret de dues puntes (El bicorn, o capell de dues puntes, era un tipus de barret rígid de feltre negre, d'ús masculí (civil i militar), molt habitual entre finals del segle xviii i les dues primeres dècades del segle xix). El Cabaler també duia una cinta de color blau al cos, espardenyes vigatanes de betes negres, als peus i un ram de flors a la mà que oferia a la noia que pretenia; moltes vegades alló era el començament del festeig i posterior casori..
La figura del cabaler i cabalera encara està molt estesa per la zona segons ens indica la Sra Pepita Costa de Conca Dellà (Conques). De igual forma, ens indica la Sra Pepita, estudiosa de les tradicions i la història del poble, que tota la comarca i rodalies estava sotmesa pels feudals als mals usos i entre ells el dret de cuixa, cosa que queda palès en moltes expressions populars.
Cabaler (derivat de Cabal) o fadristern és un terme jurídic tradicional del dret català, que es comença a utilitzar durant el segle xiv. Dins l'estructura organitzativa de la família tradicional catalana, feia referència als fills que no eren hereus, i que rebien com a herència una compensació econòmica en diners o en cabal al moment de casar-se o en morir els seus genitors.
Aquesta estructura tenia unes finalitats econòmiques molt determinades. Les raons per les quals es transferia la propietat a les persones d'aquesta manera, cal trobar-les en un sistema basat en una economia de recursos escassos, que propicià un sistema de distribució de l'herència. Aquesta sistema afavoria l'hereu, a qui arribava el patrimoni hereditari, i deixava els fadristerns o cabalers amb una participació prou curta en l'heretatge del pare, si no havien estat objecte de donacions en vida. Era fruit d'una societat, relativament petita, formada per propietaris rurals que duien a terme una agricultura "de subsistència", que no permetia la constitució de grans capitals. Precisament aquesta característica econòmica (una agricultura mitjana i, en certes zones, com les pirinenques, una agricultura pobra) imposà una actitud jurídica típica i molt definida, que tindrà com a trets característics el manteniment de la unitat del patrimoni, la seva vinculació a la família i la preferència de la masculinitat.
A l'Urgell, la Conca de Barberà i una part de la Segarra, s'instituí a més el cabalatge, costum admès i regulat en la compilació del dret català del 1960, per la qual, en les capitulacions matrimonials del cabaler que es casa amb una pubilla, és assignada a aquest una soldada. Dita soldada consistia en un crèdit que la pubilla solia estipular a favor del seu marit i que, per regla general, deixava de pagar-se al cap de deu anys de celebració del matrimoni. Amb la particularitat, a més, que el marit sols podia disposar-ne en restar vidu o quan deixava la casa amb justa causa.
A El Prat de Llobregat, per exemple, és tradicional un ball de bastons anomenat "Els Cabals" del qual es coneix ben poc. Possiblement, de molt antic, fora ballat exclusivament per grups de fadristerns.
Segueix explicant la Sra Pepita Costa que la seva padrina li explicava que per la festa major els nois anaven a cercar les noies a casa seva i si havia alguna que no la havien anat abuscar, aquesta no sortia. Moltes d'elles, per poder sortir, acceptaven la proposta del noi encara que no els agrades, pel fet de poder sortir. Seria amb la parella que ella hauria de ballar durant tota la festa.
A primers de segla XX i fins aproximadament els anys 30 del sXX, es ballaven "Pericons", "Mazusques", "Rancheros", Rigodons i "Xotis" . La joventut es reunia abans i practicaven, això feia que molta gent de poblacions veïne anés a la festa per veure ballar als de Conques perquè deien: "son els que ballen millor" La música era interpretada per flauta, pandero i tambor.
Joan Lluís i Pallarès (Enviny, 1912 - Barcelona, 18 de juliol de 1999) folklorista català. Recull la tradició del Ball del Cabaler en "El Meu Pallars" volum 1. Comenta que és una tradició que "ja s'ha perdut" Fins i tot la Sra Pepita Costa comenta que no li consta que s'hagués ballat i que hi ha dues possiblitats:
1.- El ball fos més antic, podent-lo datar de l'època feudal.
2.- El ball pogues haver estat confós per algún dels que es ballaven en altres èpoques com: la Mazurca, els Rigodons, etc.
Amb l'intent de poder acostar-nos més a la possibilitat que dit ball de Cabalers hagués estat vincular a la baixa edat mitjana i a la Baronia d'Arcau, passo a descriure a grans trets la història del castell:
El Castell d'Orcau es construeix al voltant del canvi de mil·lenni, quan la frontera separava els comtats catalans dels sarraïns. No només és important pels elements arquitectònics que conté, sinó també per la seva història jurídica i administrativa, ja que és un dels primers dominis documentats on s'observa el pas del règim comtal al feudal.
Fou origen i seu de la baronia d'Orcau, una de les més importants de tot el Pallars Jussà. El primer document que ens en parla és del 1010, i l'esmenta com a castro Orcall. Ramon V, comte de Pallars Jussà el vengué a Arnau Mir de Tost, i aquest el cedí al cap d'un any a la seva filla Valença, que es casà amb el comte, amb la qual cosa el castell d'Orcau tornà de seguida a mans del comte de Pallars Jussà. El 1055 un pacte entre els comtes i Ramon Miró d'Orcau, castlà del castell, deixà de per vida seva el castell del tot en les mans del d'Orcau. Els pactes de renovació s'anaren succeint, i subsistí en el fill del d'Orcau, Tedbald Ramon, i a partir d'ell el senyoriu esdevingué hereditari. El fill de Ramon V de Pallars Jussà, Pere Ramon I, renovà els pactes, incloent-hi la vila de Figuerola d'Orcau. El llinatge visqué el seu moment d'esplendor amb la figura d' Arnau d'Orcau, majordom de Pere III i governador del Rosselló i la Cerdanya (1366-76). El net d'aquest deixà en morir la baronia a mans dels Erill, que fins al 1599 s'intitularen barons d'Erill i d'Orcau, i després comtes, i a partir dels quals s'iniciaren continus canvis en la possessió, fins a arribar als ducs d'Híxar, darrers senyors d'Orcau. Ja per sempre més aquest castell romangué unit a la baronia d'Orcau, fins a l'extinció dels senyorius amb les desamortitzacions del segle xix.
Al llarg del segle xi, quan l'amenaça sarraïna s'allunya d'aquest territori, el castell passa a ser un important centre logístic i militar: d'una banda facilita que s'ocupin les terres de les conques que el voregen i, al mateix temps, és també un castell fronterer entre els dominis del comtat de Pallars i els dominis d'Arnau Mir de Tost.
Fins i tot durant la Guerra civil catalana del segle xv, malgrat que el rei desposseí Joan d'Orcau un temps dels seus béns, cedint-los a Miquel Llordà, fou restituït tot el llegat a Arnau d'Orcau, fill de l'anterior. Al llarg d'aquest període, així com durant la Guerra del Pallars, el castell pren gran protagonisme a causa de l'enfrontament vers el comtat de Pallars.
Pel que fa al dret de cuixa, Griselda Lozano, experta en Occitània i història religiosa medieval, fa les següents consideracions:
El Dret de cuixa, conegut també com, “Ius primae noctis”, va existir com a ús i costum en determinats llocs i moments de l’Edat Mitjana. Aquest dret que suposava un forçament de la dona, vist des de la modernitat i fins i tot encara, des de la mateixa Edat Mitjana, lamentablement va existir i es va practicar com a institució feudal.
Els nobles de l’època, imposen el ritual de l’acte sexual amb les dones vassalles des de la seva posició de doble poder d’homes i senyors. Sota aquesta tradició admesa com un dret feudal del senyor a entrar al llit amb la núvia en la seva primera nit de casada, és imposada com un gest de vassallatge i acceptat amb impotència per als vassalls, que assenteixen i callen per por del seu senyor. La pràctica d’aquest dret, era en realitat una invasió pública del senyor feudal, exhibint el seu poder en exigir el cos de la núvia, i envaint l’espai i privacitat dels nuvis i familiars el mateix dia i al mateix lloc en què parents, amics, i veïns es reunien per celebrar les noces dels nuvis.
Afortunadament amb el temps, aquest costum va perdre consens social en contra dels senyors feudals que seguien exigint la seva pràctica. Aquesta situació provocarà al segle XV diverses revoltes antisenyorials, ja que, el Dret de cuixa, es deixa d’entendre com una tradició cerimonial i pren caràcter de violació de la dona.
La pagesia catalana protagonitzà al s. XV les Revoltes dels Remences per abolir els mal usos
Aquest fet constatat, durant l’edat mitjana, avui dia segueix aixecant polèmica. Fins i tot alguns dubten de la seva existència considerant que ha estat mite medieval. No obstant això, Alfons X de Castella, al segle XIII, potser es refereix a Dret de cuixa quan fixe en cinc-cents sous la multa a pagar en el cas que «alguu ome desonrrar nouho casant ou nouha dies de voda» . Un altre indici de l’existència d’aquest costum feudal es reflecteix en (Partides I, 5, 35): el clergue que cometi pecat de “fornici” amb una casada i verge, «o que yogo amb ella després que ouo marit, Seale retirat l’ofici i el benefici». També podem observar indicis en aquesta crònica de les “ynformaciones”, sobre l’arquebisbe de Santiago, que els cavallers contraris van fer arribar al Rei: «I entre altres coses asaz lletges que aquest arçobispo avía comesa, acaesció que estant una núvia en el tàlem per celebrar les noces amb el seu marit, ell la va manar prendre i la va tenir amb si tota una nit».
I, per si queda algun dubte, existeix també la Sentència de Guadalupe abolint els mals usos i altres abusos personals, promulgada per Ferran el Catòlic per a Catalunya en 1486, i que resulta l’exemple més notori: «ni tampoc puguin [els senyors] la primera nit quel pages pren dona dormir amb ella».
Sentencia de Guadalupe, primer i últim folis del registre de la Cancelleria Reial, (ACA). Catalunya fou el primer país d’Europa en trencar amb els lligams feudals
Tot i que avui en dia aquesta pràctica segueix debatent-se entre el mite i la realitat, també és cert que l’església a partir del fet de conferir un caràcter sagrat al matrimoni, ajudà a reduir aquest tipus de pràctiques, reduint l’autoritat del senyor feudal en aquest abús. I, encara que cal admetre que no hi ha documentació recollida explícitament en el marc jurídic de l’època sobre aquest Dret de cuixa, ni tampoc un pronunciament categòric dels historiadors en aquest sentit, motivat pels pocs documents arribats a les nostres mans on s’esmenta aquesta pràctica, pot ser, aquests són la prova més evident que més enllà del mite existeix una realitat.
Apropant-nos cada vegada més a que el ball que ens ocupa hagués tingut unes reminiscències medievals com és el cas d'alguns que el capdanser balla primer amb la pubilla, majorala, etc com és el cas de la Dansa de Falgars, Ball Cerdà de Viladrau, Ball Cerdà de Tremp, Danses de Sant Vicenç de Prats de Lluçanès...
No tenim però la certesa que així fos i tampoc podent disposar de la música que supoasadament l'acompanyava, costa molt de donar una rigurosa opinió de com devia ser aquest...
Per les dades que tenim (barret bicorn del ballador) podem datar el ball des de 1790 fins a 1830 aproximadament que és quan la societat civil l'anava substituint pel de copa alta; tot i que els militars encara el van dur fins entrat el sXIX. La qual cosa no vol dir que de mès antic no s'hagués ballat amb un altre tocat com és el cas del barret tricorni, anterior a aquest o d'altres d'èpoques encara més reculades. També podriem pensar que al dur barret aquest personatge anomenat "Cabaler" podia ser de classe benestant...
El fet de dur un ram a la mà amb el qual el ballador feia entrar al ball la balladora, possiblement simbolitzava, dins el contexte medieval, un clar vassallatge de la societat de lèpoca.
El ball:
Quan començava a sonar la música, es feia un gran rotlle de parelles. Acte seguit entrava el Cabaler rodant la plaça per dins el rotlle amb un pas saltat. Cada quatre salts s'aturava. Sembla ser que quan s'aturava era per mirar si estava davant la balladora que pretenia i si no era així ho mostrava amb un moviment de cap i continuava ballant i saltant i així ho anava fent fins quedar davant l'escollida, a les hores assentia fent-li un delicat acatament i tot seguit li oferia el ram que ella agafava amb la mà dreta. Tot seguit i agafats de mans (home mà dreta i dona mà esquerra) començaven a ballar per dins el rogle de parelles.
La música:
A la música l'acompanyava una lletra que deia així (incompleta):
"Cabaler, Cabaler,
Cabales, vols casar:
porte flors,
porte flors per olorar..."
