Gósol és una vila i municipi de la comarca del Berguedà però pertanyent a la província de Lleida i al partit judicial de Solsona. Pertany al Parc Natural del Cadí-Moixeró i està situat a la banda oest del Pedraforca
Aquesta zona era poc poblada, però les troballes de sílex i de destrals confirmen que era habitada ja en el neolític (bronze mitjà). El nucli primitiu era situat molt probablement al Tossalet de St. Genís. Més tard, a l’època pre-romana, la població es va instal•lar en petits turons que després esdevindrien llocs de referència de castells o esglésies. El lloc anomenat Gosal ja s’esmenta l’any 839 en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell.
Ni la dominació romana, ni la visigòtica varen estructurar nuclis consolidats en la zona. Ara bé, les petites valls dels Pirineus eren unitats físiques i humanes de la Catalunya precarolíngia, en un sistema de clan endògen. Així, els castells de les valls de l’Alt Berguedà tenien finalitats administratives, a part de les militars. Els castells aglutinen població i constituïen els nuclis oposats a l’habitual hàbitat dispers. En aquest sentit, el Gósol vell va créixer a l’entorn del castell (esmentat ja a mitjans del segle XI) gràcies a una carta de població que, a finals del segle XIII (1273), li van atorgar els barons de Pinós, senyors del lloc.
L’any 1273, amb el desig d’augmentar la població del castell, Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera van concedir la carta de franqueses, fet que va marcar el gran desenvolupament del nucli de Gósol. En aquesta carta s’establien les noves relacions amb els pobladors i els favors i dispenses dels tributs o serveis com treballar en les obres del castell.
El castell ja existia el segle XI, ja que, en un document datat entre els anys 1068 i 1095, un personatge anomenat Galceran va prestar homenatge al comte de Cerdanya pel castell de Gósol i altres castells més. La possessió del castell de Gósol passà de mans dels comtes de Cerdanya als de Barcelona i, finalment, als sobirans del casal de Catalunya i Aragó, si bé va estar sempre infeudat per la dinastia de Galceran de Pinós. La baronia dels Pinós s’inicia aproximadament l’any 1068 i finalitza pels vols de 1425. Cal assenyalar també l’existència del castell de Fraumir o Castellfraumir, situat a la riba esquerra del riu Aigua de Valls i al nivell del Molí d’en Güell, així com el castell de Bonner, avui desaparegut. El poble actual comença a bastir-se a finals del segle XVIII, quan fou abandonat l’antic nucli del castell.
Tot i això, des segle XV fins els nostres dies existeixen buits d’informació. Es coneix que les guerres carlines (1a guerra de set anys, la 2a guerra de 1846-1849 i la 3a guerra de 1872- 1876), varen crear molta destrucció amb assalts i cremes continuades. En aquest sentit, la Guerra Civil (1936-1939) va tenir la seva incidència, morint 10 homes de la població. Un cop acabada la guerra, a les rodalies de Gósol s’hi va refugiar un grup de maquis que més tard foren foragitats.
A Gòsol feien el “ball del barber” La joventut formava una rodona. Sobtadament sortia del rogle un personatge que es titulava barber, el qual s’oferia a afeitar qui ho sol·licités. No tardava en presentar-se algú que desitjava ésser afaitat. El barber dispost a servir el seu parroquià, començava per posar-li un sac per pitet, i després li remullava la cara amb una escombra que anava sucant moltes vegades dins d’una galleda plena d’aigua ben bruta. Per navalla emprava una destral, una ganiveta, una serra, un bastó o qualsevol altre fòtil. Un fregallot feia de torca-raors. L’operació es desenrotllava grotescament. Tot d’una l’afaitat es posava a xisclar i a queixar-se de manera esgarrifosa i no trigava a deixar-se anar per terra com mort.. Els de la rotllana acusaven al barber d’assassí i li deien que havia mort el parroquià perquè li volia robar una bossa que duia a la faixa, col·locada de forma que fos ben vistent. El barber es defensava. Compareixia un metge, el qual certificava la defunció del parroquià. Seguidament venia un jutge i condemnava el barber a mort. Aquestes intervencions en l’escena es produïen entre un desaforat guirigall, car tothom acusava el barber a grans crits. Aquest al·legava que tal vegada aquell home estès al terra n era mort, i heus aquí que els altres s’avenien a fer-ne la prova i començaven d’emprar els procediments més pintorescs. Li feien perfums amb pell i femta de gat cremada, d’una fortor irrespirable. Li feien vent amb una manxa encarada als camals de les calces. El ruixaven copiosament amb una xeringa plena d’un suc sutze i mal olent. El soposat mort, quan ja no podia suportar més les proves, s’aixecava sobtadament i es posava a saltar i ballar. Quan li deien que la culpa del desgavell la tenia aquella bossa plena de xinxons d’or que portava, l’al.ludit obria la bossa i hom podia veure que sols hi havia faves, guixes o altre llegum vulgar. La riota era general. Llavors els actors s’afegien a la rotllana i anaven voltant i cantant fins que el cor els deia prou:
“Fadrins de Centelles,
deixeu d’afaitar;
les noies afaiten
sense remullar.
Les noies afaiten
a pèl i a repèl;
la navalla és fina,
no deixa cap pèl.”
(Amades, Supervivències, 245-255)
