El ball de l’Aiguarrós o Aigua-rós encara el ballaven els primers anys del segle XX, a Castellciutat, el primer dia de la Festa Major, a les tres de la tarda. Era el primer ball de la festa.
Es colocaven tots els balladors formant rodona a la plaça, sense agafar- se de les mans, tot esperant que els toqués el torn de sortir,; perquè el balla una sola parella.
Als dos cantons del ball, de cara l’un a l’altre, s’hi coloquen dos fadrins amb l’almorratxa a lamà, que consisteix en una gran florera de rams de compra posada en un gerro, i per a tenir-lo ho fan cobrint-se la mà amb un mocador gran dels antics, blanc, guarnit de punta a les vores i brodat; o sinó amb un vel blanc, deixant-lo penjar. Al començar la música, surt la primera parella. El ballador es posa al mig de la plaça, on balla sol, anant-se girant sempre de cara a la balladora. Aquesta volta tot ballant, i quan han acabat un punt els fadrins que tenen l’almorratxa, fan fan una salutació amb el gerro, com si fessin un círcol a l’aire amb les flors; llavors la balladora es gira i fa un altre punt ballant en direcció contraria, anant-la seguint sempre de cara al ballador des de el mig de la plaça.
Quan han fet el segon punt, els fadrins de l’almorratja fan una altra salutació i es retire als balladors al lloc.
Llavors surt una altra parella i fa el mateix, fins que han sortit tots.
L’Aiguarrós de Castellciutat, es pot considerar com un dels molts balls cerdans que hi han estesos per la Catalunya pirinenca. Ball de caràcter cortesà. Els pavordes es posaven un a cada cap de plaça, i amb una almorratja o morratja que sostenien mig embolicada amb un mocador virolat tot enflocat, i que havien omplert prèviament amb aigua perfumada, ruixaven suaument les parelles de balladors que els anaven passant pel davant. L’aigua perfumada amb essència de roses continguda en les almorratges donà nom al ball que ens ocupa. També l’almorratxa és anomenada en certs llocs aigua-rosera.
El poble manté viva una tradició segons la qual el llogarret de Castellciutat, on no fa encara gaires anys que feien el ball de l’aigua-ros. Havia estat en èpoques passades una ciutat gran on hi feia estada el Comte d’Urgell, el qual, sempre que havia de donar una gran festa, enviaba propis a terres d’Orient a cercar aigua de roses i altres esències fines, amb les quals omplia les aigua-roseres i perfumava les dames i els cavallers que concorrien a la festa. Segons la mateixa tradició, el Ball de l’aigua-ros era derivat d’aquest costum (BOSCH. Balls antics del Pallars)
El mot aigua-ros és també vivent a Menorca on, com a Catalunya, era costum que en determinades festes els pavordes fessin una capta en profit de l’altar del Sant per ells administrat; en senyal d’agraïment al qui donava una almoina, el ruixaven amb aigua aromatitzada posada dintre d’una almorratxa, i el captiri rebia el nom de “s’aigua-ros o s’aigua-rosa” (LLUÍS SALVADOR, ARXIDUC. Die insel Menorca.
Valeri Serra i Boldú diu així en el seu “Llibre Popular del Rosari” editat l’any 1917: “A Castellciutat hi ha encara la bonica costum de dansar lo Ball de l’aigua-rros el dia de la festa major a la tarda. Balladors i balladores se col.loquen formant rodona sense agafar-se. Dos dels balladors llueixen l’almorratxa, cobrint-se la mà amb un mocador de seda del qual ne deixen penjar les puntes. Lo ballen de parella en parella; lo balla dos balls tot sol girant-se de cara a la balladora mentre aquesta va donant voltes dansant també; quan han acabat un punt, los fadrins de les almorratxes fan un giravolt, aleshores se gira la balladora i fa un altre punt, ballant en direcció contraria, seguint-la el ballador, a adistància però sempre de cara”
Aquests pavordes que controlen el ball d’un i altre costat de la plaça, sel’s anomena ordenadors i són els qui donen l’ordre als músics per iniciar el ball i els qui guien als balladors en la dansa. Aquests personatges eren imprescindibles en els balls de cort a França i Anglaterra durant els segle XVII I XVIII. Aquesta forta influència va passar fins i tot a Cuba, trobant-se en els balls de societat de l’època i especificament quan es ballaven les Contradanses i les quadrilles criolles.
