La festa major de Balsareny, que és quan es ballen bastons i faixes, està enterament vinculada al seu patró. Per veure en un sentit general la celebració litúrgica en honor a Sant Marc i el miracle relacionat amb la fi de la Pesta Negra cal situar-nos al segle XIV, un xic més lluny del principat, vora la Mar Negra, a l'actual Rússia. Un conflicte bèl·lic entre mongols -autòctons- i colons genovesos va degenerar en un setge dels primers contra els segons a l'actual ciutat de Feodòssia, en la que els assetjadors catapultaven cadàvers infectats amb aquest virus dins les muralles per delmar l'enemic. Ja es coneixia l'avenç de la malaltia cap a Orient, però fins aleshores, Europa n'havia quedat al marge. Va ser durant un viatge de tornada cap a Sicília d'una flota genovesa de reforç al conflicte que la pesta s'estengué primer cap a Messina i després, a Gènova i Marsella. Amb la península itàlica infectada va ser qüestió de temps que la malaltia s'estengués per les rutes comercials mediterrànies, ja fos per vies marítimes o viaranys interiors per al transport de mercaderies.
Any 1950 a 1959:
La tradició més antiga que encara en l'actualitat es desenvolupa son els balls de bastons i des de els anys 50 del sXX l'esbart dansaire. En Jordi Planes ens dona una visió prou amplia del que van ser els origens de l'Esbart Bastoners de Balsareny i la seva tasca al pas dels anys:
"A principis dels anys cinquanta del segle passat, Llorenç Planes, Josep Riera Pladevall i Joan Serarols —que ja s’havien mogut per crear la colla infantil de Bastoners i la restauració del Ball de la Faixa— van voler promoure una cosa més impactant: un esbart dansaire, una colla de nois i noies que, degudament ensenyats, oferissin al públic les danses tradicionals i populars de Catalunya. Sempre amb la idea de mantenir viva la cultura del país, en uns moments en què era negada i durament ofegada pel règim franquista. Així va néixer l’Esbart Bastoners de Balsareny, nom que homenatjava el ball més propi de Balsareny i, sobretot, les colles que l’havien mantingut a través dels anys. En sóc testimoni perquè les reunions fundacionals —i les altres— es feien a l’obrador del meu pare, a les nits, mentre ell cosia i jo ho escoltava tot.
Un cop reclutats els futurs dansaires entre els i les joves del poble, amb una resposta espectacular, i d’afegir-hi la colla infantil —el futur esbart movia més de cinquanta persones—, calia trobar un mestre de dansa tradicional i els fundadors van recórrer al senyor Joan Comas i Vicens, eminent folklorista i director de l’Esbart Montserrat de Barcelona. L’esmentat senyor pujava a Balsareny amb el tren i, amb una paciència admirable, alhora que amb una energia i una disciplina exigents, ens va anar ensenyant, a grans i petits, un ampli reguitzell de danses populars de tots els racons de Catalunya. Més tard va delegar aquesta feina en un abnegat deixeble seu, igualment competent, anomenat Costa. Després dels assaigs venia a dormir a casa, per no poder pagar la fonda. Els assaigs es feien de nit a la Pista Catalònia i eren pesats. Com que aleshores no hi havia mitjans de gravació i reproducció de música, s’havia de fer música en directe, amb un piano que tocava el mestre de música Josep Ribera, de cal Lluquet, un fill del qual, l’Ernest, formava part del cos de dansaires (un altre dia parlaré de l’Ernest, que s’ho val; va ser tot un cas).
Quan vam haver après prou ballets —que així anomenàvem les danses— va ser qüestió de presentar-les al nostre públic local. No puc recordar la data i com que no consulto documentació per sistema —ho faig tot de memòria— vull suposar que va ser per una Festa Major. La Pista es va omplir de gom a gom, de curiosos, amics i parents. L’esbart havia despertat molta simpatia i més gent s’havia prestat a col·laborar. Quan el Riera Pladevall, que feia d’introductor de cada ball i n’explicava l’origen i el sentit, va acabar la seva primera intervenció i la Cobla La Selvatana va encetar els primers compassos, l’emoció d’uns i altres es podia tallar amb ganivet. Era la primera vegada que ballàvem amb cobla i vestits a l’antiga! També es podien palpar els nervis entre els dansaires. La ballada va ser un èxit i el començament d’un seguit de ballades a Balsareny i arreu. De la colla dels grans, molts dissortadament ja no són entre nosaltres. A Balsareny, si no m’enganyo, encara n’hi viuen dos: el Benet Payerols i el Jordi Soler, el nostre home de la pluja. De la colla dels petits encara en resistim molts, fets uns iaios i unes iaies, això sí.
D’aquesta colla infantil en destacava una parella més que infantil. La formaven el Marc Sánchez, de cal Torrent, i la Conxita Planes, la meva germana. Devien tenir uns cinc anys cadascun i, la veritat, feien molta gràcia. Quan sortien a ballar bo i fent saltirons la gent ja reia. I quan començaven a ballar allò ja era massa: en ballaven més que no en tocaven, però hi posaven molta fe. Les riallades es transformaven en aplaudiments calorosos. Recordo que a la Conxita —potser també al Marc, no ho sé— algun admirador adult li va demanar un autògraf, ella que amb prou feines sabia esgarrapar el nom, i li va donar un duro. Estava com unes pasqües!
Un altre dia, ja ho he dit, explicaré més records d’aquesta institució que va durar poc, però que va deixar rastre. Va donar per molt.
L’Esbart Bastoners de Balsareny, com els molts esbarts dansaires que es van fundar a la mateixa època (anys cinquanta del segle passat) arreu de Catalunya, responia en primer lloc a la necessitat de preservar el folklore català que sentien molts ciutadans del país —coneguts amb el genèric de catalanistes—, com també al deure polític de contrarestar l’ofensiva franquista que deia perseguir el mateix objectiu amb la creació d’una organització anomenada “Coros y Danzas de España”, però que de fet pretenia diluir les tradicions singulars, en el nostre cas catalanes, dins d’un poti-poti descafeïnat que volia representar la diversitat dels “hombres y tierras de España”, segons la terminologia del règim.
Així, el nostre Esbart no s’acontentava amb oferir de tant en tant als balsarenyencs un recital variat de diverses danses pròpies de pobles i viles de Catalunya, sinó que pretenia divulgar-les més enllà del nostre terme municipal i, en alguns casos, ajudar a recuperar el ball tradicional d’algun poble que, o bé l’havia oblidat, o bé estava en perill de perdre’l en la seva puresa. Els responsables de l’Esbart van imprimir i enviar una targeta, en castellà naturalment (!), en què s’oferien per amenitzar festes o esdeveniments de pobles i ciutats de Catalunya amb un recital de danses catalanes. Hi va haver una bona resposta i, d’aquesta manera, l’Esbart Bastoners de Balsareny va divulgar arreu alhora el nom del nostre poble i les danses tradicionals del nostre país.
D’aquestes sortides de l’Esbart en recordo particularment dues —i lamento haver-ne oblidat d’altres: jo tenia deu o dotze anys i la memòria és esborradissa.
La primera, a Sant Feliu Sasserra, per la seva festa major. Una festa major de poble rural, molt diferent de les que coneixia. Però encantadora. Resulta que a Sant Feliu Sasserra tenien una dansa pròpia del poble que s’havia mig perdut i desfigurat. El senyor Joan Comas, el folklorista esmentat en el De memòria anterior, va anar a veure i estudiar aquesta dansa, anomenada de Treure ball, la va restablir en la seva forma original i la va ensenyar als dansaires de l’Esbart de Balsareny. Aquests dansaires la van oferir als pobletans de Sant Feliu, en l’oportunitat que he indicat, a la plaça del poble, vestits amb dignitat. Ell, amb gec i armilla, faixa, pantalons llargs, barret de copa i sabates. Ella, amb caputxa o mantellina, gipó, gonella florejada, mitges blanques i sabata fina. Existeix una foto d’aquest dia, força divulgada, on es veuen la Maria Fàbregas i el Pere Casadesús puntejant aquesta bonica dansa senyorial. L’èxit va ser total, ja us ho podeu imaginar. I el Treure ball avui encara es balla a Sant Feliu Sasserra per la festa major i alguna altra festa senyalada.
La segona sortida va ser al poble de Linya, del municipi de Navès, un poble de masies riques disperses, on l’Esbart va anar també per la festa major del lloc. Ni sala, ni envelat, ni plaça: una era pulcrament escombrada, potser per tornar als temps llunyans que van veure néixer els nostres balls. Eren temps foscos i en aquella festa de pagès, de sardanes i ballets, no hi podia faltar la parella de la Guardia Civil, no fos cas que passés alguna cosa desagradable per al règim. Podeu comptar! I, en canvi, va passar una cosa que avui pot semblar inimaginable. La cobla, no recordo quina, després d’un parell o tres de sardanes, va i s’arrenca amb La Santa Espina, sardana rigorosament prohibida. Els guàrdies, que no en coneixien ni la tonada, es van quedar impertèrrits, com si res. Però els homes grans, que havien fet, sofert i perdut la guerra —i, amb ella, les llibertats—, entre ells el meu pare, que recordo encara avui amb emoció, i el Riera Pladevall, ploraven com criatures, llàgrimes avall. Era el primer cop que sentien aquella emblemàtica sardana després de molts anys!
L’Esbart va fer el seu recital amb normalitat, en una atmosfera particular, i entre un públic enfervorit.
Si he explicat tot això que recordo, és per donar compte de l’ambient feixuc que es respirava en aquella època i de com activitats avui innòcues i més aviat poc apreciades —per exemple el folklore, els esbarts, etc.—, eren en aquells moments autèntics gestos de rebel·lia i de resistència".
Any 1960 a 1969:
Any 1970 a 1979:
Any 1980 a 1989:
Any 1990 a 1999:
Any 2000 a 2009:
Any 2010 a 2019:
Un any més (2017) puntual a la seva cita arriba la Festa Major de Balsareny en honor al seu patró, Sant Marc, del qual se'n commemora el miracle d'acabar amb l'epidèmia de la pesta que assolava el territori segles enrere.
És costum durant la Diada venerar-ne les relíquies, cantarl-li els Goigs oferir el Panet Beneït de Sant Marc als veïns i veïnes de la població i celebrar la Diada amb el tradicional Ball de la Faixa i el Ball de Bastons.
El programa d'enguany ve farcit d'espectacles i activitats per a tota la família, petits, joves i grans, amb exposicions, concursos, teatre, concerts i molts actes més.
El diumenge 6 d’octubre de 2019, en el marc dels actes de la Setmana de la Gent Gran, va tenir lloc l’homenatge a tots els avis i àvies del poble, i en especial a les persones de més edat, Antònia Rimbau Dencàs (99 anys) i Eusebi Ruiz Moron (94 anys). A l’acte hi van participar, entre altres entitats, els Geganters i Grallers de Balsareny, la colla gegantera Els K+ Sonen, els Bastoners i el Ball de la Faixa de Balsareny i els Dansaires dels Pastorets de Balsareny, que van ballar, els menuts, “El Patatuf”, i els mitjans, el “Ball de Rentadores”.
Tothom en va quedar molt content per haver pogut col·laborar en una festa tan bonica i en un homenatge tan merescut.
Bibliografia i fonts consultades:
http://sarment.blogspot.com/2014/07/lesbart-bastoners-de-balsareny-1.html. Jordi Planes
http://sarment.blogspot.com/2014/09/lesbart-bastoners-de-balsareny-2.html. Jordi Planes.
Fotos: Rodergas, I. Jo, J. Serarols; arxiu J. Planes.
Pista Catalònia. Entre altres: Josep Salada, Lluís Vilella, Pere Casadesús, Josep Ribera, Rosa M. Garcia. Foto: I. Jo.
Adela i Pere Casadesús.
Ball de Faixes de Maldà. Jordi Soler, Josep Ribera, Jaume Vall.
Ball de la Faixa de Balsareny, 1952. Fa la figuereta en Josep Sensada.
Targeta i logo de l’entitat i felicitació de Nadal de 1952.
Conxita Planes, Marc Sánchez, Teresa M. Solà Sant, Josep Sensada, Joan Soler.
Maria Dolors Casaldàliga Bosch, Josep Sensada, Josep Ribera, Esteve Pujals, Josefina Planes. Foto: Rodergas.
Josep Riera Pladevall i Llorenç Planes Vilella.
Josep Sensada ballant L’Hereu Riera.
Blai Sensada, Maria Ribera, Quico Escalé, Teresa Peratoner.
