Gràcies a la troballa d’unes restes al Puig de les Ànimes, es pot saber que els orígens del poble de Caldes es remunten al paleolític superior. Aquestes restes ens demostren que Caldes ja era lloc de pas en el paleolític, doncs en època de caça es desplaçaven seguint els ramats d’animals i havien d’aturar-se a descansar en llocs on hi hagués aigua. Però no és fins al segle I d.C., amb la romanització, que Caldes esdevé nucli urbà. El fet de tenir aigua calenta va ser molt important perquè això succeís, doncs Caldes es convertí en una important estació termal anomenada “Aquis Voconis” Posteriorment, i amb l’estatut del dret llatí, la vila de Caldes passa a ser municipi: “Aquae Calidae”
A diferència d’altres ciutats romanes que neixen per interès militar o estratègic, podem dir que Caldes es constitueix a partir d’un interès per la salut i l’oci. La gent anava a les termes a curar-se ja que l’aigua de Caldes té qualitats curatives . El fet que es trobés prop del traçat de la Via Augusta ajudava que molts viatgers hi fessin parada per descansar i avituallar-se .
Durant l’època del cristianisme, segles IV i V d.C., va aparèixer una necròpolis paleocristiana entre l’actual carrer Sant Esteve i el Passeig de Ronda, a les afores del que hauria estat el nucli romà.
Passen els segles i Caldes va evolucionant com la resta de poblacions per arribar a l’època medieval. Durant aquesta època l’aspecte del nucli varia una mica, ens trobem amb l’emmurallament de la vila, del qual ens queden uns llenços de paret i tres torres circulars ubicades al Puig de Sant Grau. Aquí es trobava el castell anomenat de Caldes, que es convertí en símbol de poder feudal: es prohibiren els banys públics utilitzats pels romans i en el seu lloc s’hi aixecà el castell de Caldes.
Anys més tard, els banys s’utilitzaren com a hospital per activitats curatives.
L’altre castell anomenat de Malavella, del segle XI, es troba al turó de Sant Maurici i en el seu temps era de proporcions importants. Aquí també hi ha l’ermita de Sant Maurici d’època més moderna . Aquesta ermita és d’una sola nau i fou bastida aprofitant una de les torres del castell. Actualment constitueix un indret molt apreciat pels caldencs i és lloc de veneració.
Cal a dir també que a Caldes hi havia diferències entre l’església i la noblesa , per la qual cosa l’església romànica de Sant Esteve no forma part del nucli urbà. Està situada fora de les muralles però amb el temps ambdues parts s’aniran unint degut al creixement i es formarà una mena de petit raval.
Durant el segle XVII i degut al creixement, les activitats agràries i artesanals varen prendre importància gràcies al pas de viatgers per la Via Augusta.
A partir d’aquest moment la imatge que tenim de Caldes és la d’una població rural amb aigua termal però sense explotació ni pràcticament cap més utilització de l’aigua, que la d’ús personal, mentre que a altres zones del nostre país a primers del segle XIX ja comptaven amb establiments particulars de banys i explotacions dels tractaments terapèutics.
No és fins a la segona meitat del segle XIX que Caldes es converteix lentament en vila balneària. Els brolladors que ho van fer possible estaven situats en tres turons: El Puig de les Ànimes que contenia més de dos brolladors, la font de la “Cantera”, la font Xica i la font del Fetge. Al mig del nucli urbà, en el Puig de Sant Grau, s’hi ubicaven les fonts que eren explotades tradicionalment pels veïns: els Bullidors, el raig de Sant Grau, la font de l’Hospital i la font de Sant Narcís o d’en Pla. Finalment, i molt a prop del Puig de les Moleres, la font de la Mina o d’en Xiberta i el raig o rec d’en Mel, descobertes el 1829 quan es va obrir una rasa per assecar un camp pantanós.
L’any 1840 es construeix el primer establiment de banys modern, aprofitant les aigües de “Els Bullidors”, i a més s’instal·laran altres cases de banys, petits edificis amb capacitat limitada, que seran els antecedents dels futurs balnearis del segle XIX.
A partir d’aquest moment amb la construcció dels grans balnearis Caldes es consolidarà com a poble d’estiueig i funcionarà entorn de l’activitat balneària. Aquesta activitat comporta un augment de població procedent majoritàriament de Barcelona i sovint d’elevada posició social.
Tot això comporta canvis dins l’estructura de la població caldenca. Caldes creixerà i s’expandirà entorn de l’àrea d’influència dels balnearis, on es construeixen noves edificacions (xalets ,cases, torres...) de caire modernista. Apareixen també d'altres elements com ara jardins, parcs i passeigs que utilitzaven els estiuejants per gaudir de la calma i tranquil·litat de la vida rural. L’estació de ferrocarril facilita l’accés i l’afluència dels visitants i és també una novetat.
Degut a la importància que pren l’aigua, les activitats econòmiques es veuran modificades i començaran a girar entorn de l’aigua i els estiuejants, doncs paral·lelament a la revitalització de l’activitat termal, s’inicia un procés de comercialització de l’aigua mineral. De totes maneres això no assolirà unes dimensions considerables fins als anys trenta. Aquests dos fets farà que aparegui una nova oferta laboral basada tant en el sector dels serveis com en la indústria envasadora.
L’Oficina de Turisme de Caldes de Malavella treballa per a recuperar el patrimoni intangible del municipi. L’última acció ha estat l’edició d’un fulletó que recull set de les principals llegendes i un recull de dites i refranys caldencs, amb la voluntat de donar valor a la cultura del poble i a tot allò que el singularitza i el fa únic. La motivació és posar en valor les llegendes municipals, de manera que esdevingui un recurs turístic per al visitant, alhora que es contribueix a la preservació del mateix patrimoni mitjançant l'acció de promoció. Les llegendes i els refranys populars són una excel·lent mostra d’aquest patrimoni cultural que convé potenciar, i actualment el recull ens en parla d’un total de set: La llegenda de la Malavella, L'Hereu Riera, la Llegenda de Sant Maurici, Els gegants dels tres pujols, la Llegenda del pi d’en Llimona, La Marieta Salada, i Els bandolers i la Creu de la Mà.
La llegenda de la Malavella és potenciada en la Festa de la Malavella i el Ball de l'Hereu Riera es representa anualment a l’Aplec de Sant Maurici, entre d’altres ocasions. El fet d’anar associant el patrimoni llegendari amb d’actes populars provoca a poc a poc una sinèrgia turística transversal, i no estacional, per a consolidar l'activitat econòmica existent, tot fomentant la creació de productes que facilitin la seva competitivitat, i un creixement homogeni i equilibrat. La major part d’estudis que analitzen les noves tendències en matèria de turisme subratllen l’èxit de les destinacions que aposten per posar en valor la seva identitat i singularitat, amb el desenvolupament del que s’ha anomenat turisme de les experiències i de les emocions o turisme vivencial.
Des de l’antiguitat la tradició oral ha permès transmetre els costums, tradicions i creences de les diverses i nombroses generacions . Els contes, mites i llegendes de les diferents cultures permeten conèixer els costums, les creences i les formes de ser d'un territori, vinculant-ho a una orografia, un patrimoni i context històric-cultural. Destinacions emergents, com Escòcia, o destinacions madures, com la Provença o la Toscana, fonamenten avui la seva promoció turística en els seus valors intangibles, des dels mites i llegendes associades a grans personatges històrics fins a la gastronomia, el paisatge o l’art de viure.
L’any 2010 la Generalitat de Catalunya dissenyà un atles que recull el patrimoni intangible del tot el territori català. En el qual, Caldes de Malavella apareix en els apartats: Catalunya abans de la humanitat ( amb el jaciment paleontològic “el camp dels ninots”), Catalunya i la febre d'or, catalanisme i anarquisme (amb l’arquitectura modernista del Balneari Vichy Catalan i d’altres xalets d’estiueig), la Catalunya dels ibers, romans i visigots (amb les Termes Romanes de Sant Grau). La voluntat és que les nostres llegendes i fàbules es puguin incloure en futures edicions en aquest catàleg editat per la Generalitat en els apartats: La Catalunya llegendària (amb les llegendes de la Malavella i el ball de l'hereu Riera), i la Catalunya de Bruixes i bandolers (en la temàtica de bruixeria per la celebració de la Festa de la Malavella, una festa d’esoterisme i misteri,i en la temàtica dels Bandolers, amb la les llegendes que envolten el Camí Ral i la Creu de la Mà).
La tradició del ball de l'hereu Riera a Caldes de Malavella, diu el següent:" prop de l’ermita de Sant Maurici es troba la masia de Can Riera, i una antiga tradició diu que la popular dansa de l’ Hereu Riera s’ originà en aquest indret... Diu que l’ Hereu Riera, ric propietari de Llançà, assistí una vegada a l’ aplec de Sant Maurici de Caldes de Malavella. Mentre ballava amb unes belles donzelles selvatanes, l’ avisaren que la seva promesa estava malalta de mort. L’home va córrer al costat de l’ estimada i fervorosament demanà al Sant Crist, que presidia la cambra de la noia, que la guarís. Diu que això donà lloc als típics passos de la Dansa de l’Hereu Riera".
"Per a Sant Antoni
grans balles hi ha.
Per a Sant Maurici
tot el poble hi va.
Tra la-ra-la, tra-la-ra-la
tra la-ra-la-là.
N'hi van tres donzelles,
són de l' Empordà,
l'una diu a l'altra:
-I a tu, qui el traurà?
Anem donzelletes,
anem a ballar,
que l' Hereu Riera
ens hi farà entrar.
La primera dansa
la' n treu a ballar,
la segona dansa
la nova arribà
Perdonin senyores
que me n'haig d'anar,
que la meva amada
a la mort n'està.
-Déu vos guard, Maria,
Maria, com va?
-Per a mi, Riera,
molt malament va.
Se'n gira d' esquena,
a l'església se'n va.
Davant d' un Sant Cristo
se'n va agenollar.
-Senyor, que m' ajudi
si em vol ajudar,
que em torni l' amada
que a la mort n' està.
Al cap dels nou dies
Maria es llevà,
a les tres setmanes
es varen casar".
Introducció al ball de l'Hereu Riera i generalitats:
El que ara coneixem com ball de l’hereu Riera, ha estat una supervivència de diferents idees, cultures i religions que al pas del temps les societats han anat donant sentit segons l’època i el moment social, utilitzant-lo com a medi adoctrinador, informatiu i divulgador de fenòmens alquimistes-filosòfics-religiosos i que el poble ha anat mantenint senzillament com una manifestació de tradició popular.
Molt practicat en l’època carnestoltenca, ha estat estes per molts indrets de la nostra Catalunya; tot i que hi ha algunes poblacions que s’han aferrat a aquesta tradició com si fossin les autòctones de la llegenda real. Tan és així que el trobem, en la modalitat de cançó, de dansa o les dues juntes, en llocs tant distants uns dels altres com a Barcelona, l’Empordà, el Maresme, la Selva, el Gironès, la Garrotxa, la Vall de Boí, la Vall d’Aran, el Pallars, la Vall de Capdella, la serra del Cadí, la Ribera de Cardós, la Ribera del Noguera Pallaresa, el Vallès, etc... Per tant la cançó i el ball els podem veure lleugerament alterats segons l'àrea geogràfica que es tracti i depenent també de les persones que hagin fet reculls del mateix. La esència però és inalterable.
El nom pel qual es coneix aquest ball s’agafa bàsicament del títol de la cançó que l’acompanya “l’hereu Riera” Música, cançó i dansa tant difoses, sobretot des de finals del sXIX, pels centres excursionistes, orfeons, corals, esbarts dansaires i fins i tot en els centres docents.
La dansa i la cançó son dos documents completament distints sense cap altra relació que la de la coincidència d’haver-se servit com a medi mnemotècnic (art d’exercitar la memòria amb exercicis apropiats) i per a no tenir que utilitzar formes verbals sense significat, de caràcter més aviat onomatopèic més dificils de recordar que un text amb argument.
Nena aprenent a ballar l’hereu Riera (anys 20 sXX).
Una eina molt interessant per la pedagogia han estat des de primers del sXX les cançons, les danses i el balls tradicionals i populars, ensenyats des de les mateixes escoles. Uns dels pioners foren, Aureli Capmany, Lluís Millet, Joan Rigall, Rafael Tudó, Joan Llongueres... Alguns d’ells deixant informació escrita, altres llegant de viu en viu a escoles, centres excursionistes, corals i esbarts dansaires la pràctica d’aquelles tradicions que en molts casos ja no es practicaven o començaven a perdre’s.
Una de les particularitats d’aquest ball, consisteix en l’èxit que ha assolit com a eina per la educació musical i gimnàstica a les escoles d’infantil i de primària a Catalunya. Poden treballar amb els alumnes tant la vessant musical com la vessant de la coordinació de moviments.
Possiblement se’l coneix popularment amb el nom de l’hereu Riera per a diferenciar-lo dels balls realitzats copejant bastons entre si, tant estesos per la Catalunya Nova i Lleida; tot i que el seu nom propi és de “Ball dels bastons”.
Pel que s'explica en la lletra de la cançó veiem que hi ha una prèvia que és el ball que fa en Riera mentre balla a la plaça amb les pubilles, esperant l'arribada de la seva estimada i l'altres ball posterior quan en presència d'ella, en el llit de mort, decideix agafar la creu de Crist, posar-la al terra i ballar sense parar pel damunt d'ella. En el ball tradicional, únicament es fa esment coreogràfic d'aquest darrer. També he de dir que entre pobles fins i tot llunyans han absorbit la forma del ball entre ells.
Ilustració d’ Antoni Utrillo Viadera (1867 - 1944). Publicada en el llibre "La Canço Popular a Tret de Mainada" de Domènec Mas i Serracant . Barcelona 1916.
Retall (1) d’un conjunt de (3) de l’ artícle publicat al diari AVUI sobre el ball de l’hereu Riera aparegut el 21 d’octubre de 1978.
S’ha ballat a les Valls d’Aneu, la Vall del Flamisell, la Ribera de Cardós, la Ribera del Noguera Pallaresa, la Vall de Capdella, i la Serra del Cadí, en diferents localitas de la provincia de Girona i de Barcelona i en la Vall d’Aran on se’l coneix com a “Balh de garrots o bastons”havent estat una dansa molt popular durant el sXIX a totes les comarques del Pirineu català i també a l’Aran. Sovint es ballava al so de la cançó, coneguda per tot Catalunya amb el nom de l’Hereu Riera. Segons el folklorista Joan Amades, a la vall era practicat per la festa del carnaval. El jovent el feia servir per a triar el “fadrí major” o cap de colla, encarregat d’organitzar la festa esmentada.
És l’únic ball, d’aquestes característiques, a Catalunya, que es regeix per una coreografia ja que totes les altres es regeixen per moviments lliures tot i que subjectes a una condició que les determina entre elles, com és el cas dels següents balls: el Ball del Barret de Llagostera, el Ball del Rossinyol de Santa Coloma de Farners, el ball de l’Escombra de la Vall de Boí, el Ball de Sant Blai, el Ball del Pollo de la Terra Alta...
El ball consta de dues parts: la primera és de ball i posicionament en l’espai de la creu que després tindrem que saltar. La segona és la del salt per damunt la creu.
El mèrit de la coreografía consisteix en no tocar la creu amb els peus cap de les quatre vegades que es repeteix la part saltada. A vegades amb la finalitat d’augmentar la dificultat, es col·loca la creu al damunt d’una pedra, al damunt d’un got curull de vi o altra beguda alcohòlica; de vegades fins i tot hi posen un altre got ple al damunt, on es creuen els bastons i fins i tot en cadascun dels quatre extrems dels pals de la creu.
De les sis versions melòdiques del ball que coneixem, tan sols una d’elles se serveix de la cançó; i de les catorze versions musicals que s’han trobat de la cançó, únicament una d’elles te aire de ball.
La faüla, la llegenda:
Com és el cas en molts dels balls i danses seculars de Catalunya, l’hereu Riera conta amb una faula de la qual es diu que hi ha part de veritat i part de llegenda:
En èpoques reculades quan la gent vivia del camp, vivia en un poble de l’Empordà, la família Riera, l’hereu de la qual tenia una relació sentimental amb la filla d’una altra família d’un altre poble que distava varis quilòmetres del primer. Sempre que les seves obligacions li permetien ell es desplaçava a veure-la i estar una estona amb ella.
Un any, assistia tot sol, a la romeria de Sant Maurici, per estar la seva estimada malalta.
A l’arribar a la font, on tothom descansava i s’aplegava, els músics van començar a sonar els balls i l’hereu Riera va treure a ballar tres donzelles. En la primera dansa en treu una i en la segona dansa, li fan saber en Riera que la seva enamorada ha empitjorat i esta prop de la mort. Ell s’acomiada de les noies i de la demés gent que s’hi aplegava i corre lleuger a casa de la seva estimada.
Hereu català sXVII-XVIII.
Consternat per la notícia corre cap el poble veí i entra a casa de la família de la noia, entra a la seva cambra i en confirmar la gravetat de la malaltia, cau als seus peus desconsolat. l’hereu Riera es queda al seu costat unes hores, i en mig d’aquella solitud i desesperança, alça els ulls al damunt de la capçalera del llit de la fadrina i tot mirant la creu que penja de la paret, prega a Déu perquè sani la seva estimada i no la deixi defallir; tanta és la seva fe i devoció que dia rere dia la noia, “miraculosament”, va recuperant-se i poc a poc sanant. No cal dir que durant aquests llargs dies, en Riera fa tot el que pot, l’assiteix en tot moment, li fa les cures, li subministra els medicament i les tisanes, la acompanya de dia i de nit, vetlla per la família de la noia, ajuda en les labors de pagès, etc, etc, etc... Veient la recuperació de la seva estimada, l’Hereu Riera, foll d’alegria, comença a saltar i ballar, abaixa la creu de la paret a la qual tant i tant havia pregat, la posa en el terra i salta i salt pel damunt d’ella, sense trepitjar-la, fins a quedar exhaust.
En moltes versions, l’Hereu Riera reclama la salut de la seva estimada davant l’imatge el crucifix de l’església. En altres versions implora el favor de la Verge del Carme.
La religió cristiana ha utilitzat de sempre, contes, llegendes, faules, històries, en definitiva creences, costums, etc de la societat, per introduir en elles el missatge que es creia era oportú de donar en cada moment al poble.
Quina és la moralina final d’aquesta faula? Be, ens diu que la fe sense obres és fe morta. El fet de resar i resar no és suficient per aconseguir la finalitat dels nostres anhels però tampoc hem de descuidar el que s’amaga dins aquesta simbologia
Tipologia del ball:
Aquest ball es va anant estenent per diferents indrets gràcies als músics que tocaven de poble en poble; gràcies també a la lletra de la cançó que l’acompanya que ha esdevingut popular i gràcies també als ballaires afeccionats a aquest ball que el ballaven en festes majors, aplecs i tavernes i hostals on la gent que admirava la destresa de l’expert de torn també tenia la ocasió d’aprendre’l i a la vegada explicar què és el que havia vist a la tornada dels viatges. En el decurs dels anys aquesta manifestació folklòrica va anant arrelant en diferents indrets i cadascun d’aquests hi va posar la seva característica: ballat en parella d’home i dona, ballat individualment per un home, ballat en parella de dues dones, ballat posant un got de vi sota la creu, un got a sobre i un altre a sota la creu, un got a cada extrem de la creu... Qualsevol dificultat és vàlida i dona sentit a aquest ball. Això va fer que prengués un caire diferent en cada indret. Ara ho podem dividir de la següent manera:
Ball amorós: perquè en segles passats (XVII, XVIII) el concepte de ball “agarrao” no existia, les parelles ballaven primerament agafades de les mans, per tant el contacte físic en públic era ben escàs. La mateixa tradició popular va fer que en alguns indrets, el ball de l’Hereu Riera el ballessin parelles mixtes d’home i dona o de noi i noia, tal és el cas del Pallars i sobretot per la zona geogràfica de Senterada.
En el decurs de la figura del salt de la creu, ballen tots dos agafats per les mans. En molts balls d’èpoques reculades el fet de prendre de la mà un noi a una noia era fins on autoritzava la permissivitat pública.
El ball de l’Hereu Riera ballat per un noi i una noia. Bellver de Cerdanya. Any 1951. (Fons Cuyas).
Ball i joc d’habilitat: aquest ball també l’utilitzaven els jovents per divertir-se els diumenges per la tarda. Els nois apostaven llumins i les noies agulles, fermalls, etc... Si els participants eren més petits, els nens apostaven botons, sivelles i les nenes llepolies, agulles de cap, etc. Quan ballaven dues dones a la vegada, havien d’anar en comte per la dificultat afegida que originaven les faldilles, en una època que aquestes es portaven llargues fins el terra.
Ball de benvinguda: per a celebrar i homenatjar els pastors que després de setmanes i setmanes tornaven al poble, la joventut ballava aquest ball, gentilesa que els pastors agraïen obsequiant als joves i infants balladors amb fruites. Tot i que sembla ser que aquesta informació és un xic dubtosa.
Ball de caràcter eliminatori i electiu: per saber qui li tocaria fer una feina en concret, com vetllar les carboneres durant la nit., cosa que feien a la Ribera de Cardós i el Berguedà.
Entre els pastors de les altes pastures de Boí, provaven sort en el ball per decidir qui baixaria al poble a cercar les provisions.
Aquest sistema l’utilitzaven els mossos de les valls d’Àneu i del Flamisell que també se servien d’aquest ball per escollir el rei Carnestoltes.
Ball de competició: Entre els traginers i la gent d’hostal es feia el ball per a juga-se la beguda. Si donaven la volta a la creu sense tocar-la ni vessar el got, es podien veure el líquid del got. Qui no ho aconseguia, havia de pagar la ronda a tots els que competien.
Sembla ser que els balladors més experts eren els pastors que quan baixaven al poble eren invitats pels forasters que residien en les fondes i també pels que freqüentaven les tavernes a rondes de vi o altra beguda alcohòlica amb la finalitat de donar una mica de emoció i divertiment en moments de tranquil.litat.
Els propietaris de les tavernes i hostals van veure tant interessant aquesta afició que molts tenien preparades creus fetes de fusta ben afinada amb el ribot, perquè tinguessin bona estabilitat d’amunt d’un got curull de vi i d’aquesta manera fer més espectacular el ball davant públic assistent.
Ballant el ball de l'Hereu Riera posant un got de vi sota la creu.
La tradició a les diferents ares geogràfiques:
A la Vall d’Aran es ballava aquest ball, que allí anomenaven “balh de garrots” El diumenge abans de començar les festes de carnestoltes, era costum que el cap dels joves es guanyes el nomenament ballant amb èxit aquesta dansa. Es posava al terra un got de vi curull, creuant-hi a sobre dos bastons; calia evolucionar els passos del ball al voltant de la creu sense tocar-la ni desfer-la. Si el jove aconseguia aquest fi, es podia beure el got de vi i era proclamat l’heroi de la festa. Si fallava en l’intent anaven passant per la creu diferents candidats fins que es trobava el guanyador.
En el darrer terç del s XIX, en algunes poblacions de l’Alt Berguedà, durant el Carnestoltes, havien celebrat representacions teatrals rústiques en les que s’escenificaven cançons populars que constituïen l’argument de les farses. Entre les diferents cançons teatralitzades hi figurava la de l’Hereu Riera que era a la vegada cantada i ballada, no disposant però d’informació específica del ball.
La tradició selvatana, per una altra banda, localitza l’escena de la primera part de la llegenda en la romeria de la ermita de Sant Maurici, situada a uns tres quilòmetres de Caldes de Malavella en la comarca de la Selva, romeria que havia gaudit de gran popularitat per la quantitat de gent que s’hi aplegava.
Al costat de la ermita de Sant Maurici hi ha una important masia coneguda per Can Riera, on el poble hi ballava sardanes molt freqüentment.
Així ho revelen els següents goigs:
“Coixos, febrosos, trencats
que amb gran fe i devoció
vos invoquen, són curats
per vostra intercessió;
i publiquen los loos
per tan noble benefici
........................................
Caldes i pobles veïns
vénen a vostra capella
per curar sos mals roïns
que logren amb meravella.
.........................................
Moguts de vostres hazanyas
los de Caldes vos veneren
i venen en vostra capella
a oferir-vos presentalles.
Pregunt-vos amb tot fervor
que en Déu los sian propici
pregan por los pecadors,
màrtir gloriós Maurici”.
A Caldes de Malavella se celebra, des de fa molts segles, una festa dedicada a Sant Maurici. Aquesta diada se celebra a l'ermita de Sant Maurici que està situada a pocs quilòmetres de la localitat, el 22 de setembre. Segons explica la llegenda, l'Hereu Riera, fill d'una de les famílies rurals més riques de l'Empordà, situada a la població de Llançà (Alt Empordà), anà a les festes de Sant Maurici de Caldes de Malavella. Mentre dansava amb dues donzelles que l'havien acompanyat des de Llançà, va rebre la notícia que la seva promesa, na Cecília, patia una greu malaltia. Ell va abandonar la festa i marxant de nou cap a Llançà per visitar-la. Arribat a la seva cambra resà davant la imatge del Sant Crist que allà hi havia. Diu la llegenda que Déu l'escoltà i guarí la noia. L'Hereu Riera, emocionat i agraït, va despenjar la imatge del Sant Crist i féu, damunt la creu, una gran dansa d'alegria.
Programa de mà de la festa. Any 2016. Encara es mate viva aquesta dansa.
A Caldes de Malavella aquesta tradició es va veure truncada sobre l'any 1920-30. I després de molts anys d'haver caigut quasi en l'oblit i gracies al Sr Sergi Mir i Miquel (actual regidor de Caldes 2019) que parlant amb la Sra Quintana, una de les àvies de la vila, li va explicar que ella l'havia ballat tot i que no recordava com es ballava; aquest ball va tornar a veure la llum per la festa de Sant Maurici de l'any 2000, però com a ball individual. Sergi Mir el va començar a ballar en companyia de dos amics més a tall de ball d'exhibició. Posteriorment va ser Enric Mundet qui continuaria la tradició.
Gràcies però al folklorista Josep Ma Figueras i Anadón, ens ha arribat fins l'actualitat la informació de com es ballava el ball a Caldes de Malavella abans que desaparegués, descrivint la coreografia de dit ball de la seguen manera:
“En l’esmentada vila el ballaven parelles mixtes (home-dona).
Es disposen dos bastons al terra, en forma de creu.
La parella se situa un en front de l’altra. Els 8 primers compassos els ballen començant el peu dret cap l’esquerra i el peu esquerra cap la dreta.
Posició inicial. Primer moviment que fan els balladors de l'Hereu Riera a Caldes de Malavella, quan el ball el feien de parella.
Al compàs 9 la parella s’agafa de mans (dreta de l’home amb esquerra de la dona i esquerra de l’home amb dreta de la dona) Aquest segon motiu melòdic serveix per a saltar la creu, sense trepitjar-la. Els peus drets del ballador i balladora han de saltar sobre l’angle superior que forma la creu. S’entén per tant, que els compassos 9, 11 i 13 van de dreta a esquerra i els compassos 10, 12 i 14 van d’esquerra a dreta. Els compassos 15 i 16 serveixen per canviar de lloc tot fent un rístol l’home a la seva balladora.
El ball acaba quan han donat la volta a la creu i resten de nou al lloc on han començat”.
22 de setembre: APLEC DE SANT MAURICI
L' aplec més important de caldes. Tota la població es desplaça a l'ermita per retre homenatge a Sant Maurici i celebrar-hi un dinar popular. Després de la missa, quatre sardanes i, entremig, el tradicional Ball de l'Hereu Riera. Dinar popular, sobretaula i, a la tarda, més sardanes.
Melodia del ball de l’Hereu Riera a Caldes de Malavella
Les persones encarregades d'organitzar el ball de l'hereu Riera a Caldes de Malavella des de l'any 2000 fins l'actualitat son: Enric Mundet i Marc Martínez.
La música la toca un flabiolaire (Oscar Sánchez) de la cobla Girona. Darrerament (any 2017) l'Ajuntament ha comprat uns flabiols amb la finalitat de preparar el jovent que vulgui per a tocar la música d'aquest ball i... Iniciant així un projecte de nous flabiolaires.
A Caldes de Malavella, després del reinici de l'activitat l'any 2000, tenen dues versions d'aquest ball: la clàssica (ballada individualment) i la de competició (ballada individualment pels joves de la vila)
Aquesta versió que ballen els joves s'ha fet impulsada pel caldenc Enric Mundet perquè amb l'esperit de competició sigui més engrescadora per als més petits. Podem diferenciar-la de l'altra (clàssica) perquè la preparació per saltar la creu és ballada com els curts d'una sardana i el salt per damunt la creu s'efectua amb els dos peus a l'hora i de cop. També cal destacar que els balladors giren la creu per la dreta.
Cal puntualitzar que a l'inici del ball el flabiolaire introdueix el contrapunt de la sardana a tall de toc d'atenció, i una vegada s'han saltat els quatre costats de la creu i el ballador o balladora ha arribat al lloc d'inici, comença una folla competició repetint els 8 darrers compassos del ball tantes vegades i cada vegada més depressa fins que els que estan ballant ja no poden seguir més.
Acabat el ball és tradició que hom es begui el contingut del got.
En una versió de la cançó, recopilada al Maresme, el ball es desenvolupava a Palautordera, prop de Caldes de Malavella “teatre de la festa” segons la llegenda.
S’ha trobat també la tornada d’una versió procedent de la costa del Maresme que diu:
“Ai, adéu, Cecília, flor de Vilassar”.
La gent gran de la comarca de el Gironès, situaven el fet a la vila de Porqueres prop del llac de Banyoles en la qual s’havia celebrat una romeria dedicada a Sant Maurici.
A finals de s XIX a Porqueres encara es feia un ball molt simple en les seves evolucions en la qual els balladors portaven un llarg pal decorat amb flors. Abans de desaparèixer aquest ball en el poble, únicament constava d’una cercavila a la qual anomenaven “la passada”
Cal remarcar que la cançó ens parla de dues dates en les que se celebren balls: la de Sant Maurici i la de Sant Antoni; a Porqueres fins a finals del segle XIX, en la festivitat de Sant Antoni Abad, advocat dels animals de càrrega i de tir, s’havien celebrat balls. Cal observar que ni la sardana ni la passada tenen semblances amb el ball que ens ocupa.
A la Vila de Sant Feliu de Pallerols, el mestre Francesc Pujol va recollir l’any 1922, per a les Missions de recerca del Cançoner Popular de Catalunya, una versió de l’hereu Riera, de la boca del Sr. Joaquim Sans, fill d’aquella localitat.
Versió de l’hereu Riera recollida a Sant Feliu de Pallerols. Be podia haver estat una sardana, pel seu ritme binari.
A Les Preses (La Garrotxa) Girona, es va recollir l’any 1924 en el decurs de les Missions de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya la següent versió d’aquest ball, que passo a transcriure’n la lletra:
“Per a Sant Antoni
ballades ha hi ha, (bis)
per a Sant Maurici
la cobla hi serà,
buscarem tres ninetes
que sàpiguen ballar,
la primera dansa
ja la gran hi va,
la segona dansa
la mitjana hi va.
La tercera dansa,
la nova va arribar,
que la enamorada
a la mort està.
Dona un volt per plaça,
surt el combregar.
Déu siau ninetes,
jo m’en tinc d’anar.
que l’enamorada a la mort està.”
Versió de l’hereu Riera recollida a Les Preses el 17 d’agost de 1924. Recollida d’en Josep Badosa.
Algunes versions com és el cas de la de la vila de Llançà, diuen que les donzelles que en Riera treia a ballar eren d’aquesta localitat de l’Alt Empordà.
Si son tres ninetas — del lloch de Nissá
que 'n tenen gran junta — ¿á treure ball qui hi va?
Aném ninetas
aném á ballar
que l' heréu Riera
ne sab ben dansar.
Hi va l' hereu Riera — que sab de ballar
y ab la mes bonica — qu' en lo poble hi ha.
La primera dansa — molt be va ballar,
mes á la segona — la nova arrivá.
— Hé! tú, heréu Riera — be pots ben ballar
mentres que t' aymada — á la mort s' está.»
Tota la música — de cop va parar.
Dona un tom per plassa — sombrero á la má,
n' agafa 'l gambeto — y al bras se 'l tirá.
— Perdonen senyoras — que me 'n tinch d' anar,
que la meva aymada — á la mort está.
Dret á casa seva — corrent se 'n va anar.
Al entrant del quarto: — «Roseta ¿com va?»
Pera tu gran pena — pera mi mal va,
ne tinch una febre — que 'm cuyta á matar,
y d' aquesta feta — m' hauran d' enterrar.»
Agafa 'l sant Gristo — se 'l posa á la má.
—Gloriòs sant Cristo — volguéume ajudar!
Si ella se 'm cura — m' hi tinch de casar!
També l’insigne escriptor Josep Ma de Segarra fa esment de l’hereu Riera en aquests versos:
L’hereu Riera:
-Eh!, tu, Hereu Riera,
bé pots ben ballar,
mentre que ta aimada
a la mort s'està!-
Tota la musica
de cop va parar.
Donà un tomb per plaça,
sombrero a la mà,
n'agafa el gambeto
i al braç se'l tirà.
Cançó de l'Hereu Riera
I
-Mare, la pica és de gel i s'encalla,
i és caramull fet de glaç nostre vi,
i fa tant fred al damunt de la palla,
tristes les mules no hi poden dormir.
-Vine, l'Hereu, que la cuina és calenta,
la poma amb sucre batega en son lloc;
els gats oloren la sopa de menta
i els encenalls reviscolen el foc.
-Mare, quan és nostra taula parada,
fora la porta s'hi sent un bruel,
la lluna, trista com una endolada,
poc a poquet va enfilant-se pel cel.
I la figuera que està despullada
diu tremolant: «Qui m'ha pres el vestit?»
Xiscla dins l'ombra la rata-pinyada,
lladren els gossos al vent de la nit.
-Ai, fill Hereu, que a tota hora rondines
com si ja fossis un vell per morir,
i no hi haguessin al món clavellines
ni el bategar d'un gipó carmesí.
-Mare, sabeu que no m'és guaridora
la cantarella del vostre parlar?
Qui agemolit, qui sense esma no fóra,
si hi ha un ocell que s'acosta i se'n va?
Prou que a la cara l'hi tinc ben escrita,
aquesta angúnia d'estar-me tot sol;
prou que ho sabeu, que en ma cambra petita
cauen goteres i es glaça el llençol!
Ai, aquest temps que ha fruitat l'olivera
i es cull la molsa per fer el naixement,
qui en el capçal pogués oure propera
una paraula ofegant un lament!
-Ai, fill Hereu, que ja oblides la rella,
ni t'és metgia l'anar feinejant,
com si no fossis promès amb donzella,
com si no hagués de venir Sant Joan.
Com si mai més repiquessin campanes,
ni el capellà fes ofici i sermó,
i ni a la plaça toquessin sardanes
ball de rams per la festa major.
-No dansaré la sardana galana,
ni el vestit negre aniré rumbejant,
ni tindré jo un mal repic de campana,
ni l'evangeli per mi cantaran.
Ni el rou gemat de la trèmula galta
en el capçal sentiré vora meu,
que l'estimada és llunyana i malalta,
ran de sa porta s'apila la neu.
Mare, per'xò res me dóna metgia
per 'xò en ma cambra m'estic vigilant,
cap foc del món ma fredor escalfaria;
res que em digueu em serà confortant.
I en ma finestra, que és tota glaçada,
m'estic quiet a les joies extern;
i em fa mal d'ulls tanta terra nevada
i els arbres secs que despulla l'hivern.-
II
L'Hereu Riera amb la mare parlava,
quan va sentir repicar un timbal,
i alguna veu que dins l'ombra cridava.
Això va ser per la nit de Nadal.
-No sentiu veus que a la porta s'aturen?
Són veus humides d'angúnia i rellent.
-Seran els cans, que de tot s'asseguren
i sempre lladren si acàs passa gent.
-No són els cans; el sentiu com me crida?
«Hereu Riera, desferma el cavall,
puja a la sella i afluixa la brida,
deixa l'altura i arriba a la vall.»
Pareu esment, que ja és més allunyada,
com si cridessin i anessin fugint:
«Hereu Riera, la teva estimada
dins de la cambra s'estava morint.»
No és la ventada ni el gos que vigila,
és veu d'un home i ho deia ben clar...
Mare, tinc por, però vaig a la vila.
Si fa tant fred, qui travessa el llindar?
Ai, cavall meu, si no et tiba la destra
i si atuït i sense esma jo fos,
porta'm a sota d'aquella finestra
on tantes voltes corríem els dos.
Allí on sanglota la meva estimada
i és sotragada de nafra mortal.
Si el trot no senten per molta nevada,
renillaràs a davant del portal.-
La nit és freda, però molt tranquil·la,
les branques nues aguanten la neu;
lluny dins de l'ombra s'amaga la vila,
l'Hereu Riera camina pel freu.
L'Hereu Riera fa via insegura;
una olivera l'afolla d'espant,
un borralló que a la mà se li atura,
un calandrió que desperti passant.
L'Hereu Riera, que diu flastomies,
ja és à la vora del poble petit;
s'obren les portes, hi ha llum a les vies,
el dolç misteri aixopluga la nit.
Les soques altes, pelades i dretes,
mudes esperen el pas del cavall.
Veu de les cases eixir caputxetes
que van alegres a missa del gall.
Veu tremolar dins la nit corgelada
un nard que es dreça i algú que somriu.
Damunt la terra deserta i pelada
passa una espurna que dóna caliu.
-Nit de Nadal, que ets la nit d'alegria,
ai, que per mi t'han posat un mal nom;
si dins ton si l'estimada es moria,
què se me'n dóna del goig de tothom?
Què se me'n dóna l'estrella parada
i la lluerna que surt al camí?
Què se me'n dóna la missa cantada
i les donzelles que van a oferir?-
De matinet, quan la neu era rosa,
l'Hereu Riera a la vila ha arribat;
per ser-hi a temps tant camí li fa nosa,
troba una noia i així li ha parlat:
-Ei, tu, fadrina que vas esverada
saps de l'aimia les noves que hi han?
Jo no sé res de la teva estimada
altres que ho saben potser t'ho diran.
-Ei tu, vailet, no em diries si és morta
la Margarida que vull per muller?
-Hi ha molta gent aturada a la porta,
les dones ploren al cap del carrer.
Dins una caixa la duen donzelles,
i amb el roquet va davant el rector
i amb mantellina les dones més velles,
i un escolà va dient la lliçó.
III
L'Hereu Riera és aquell que les dones
encar se'l miren pensant tot seguit:
«Com vora d'ell les anyades són bones!
Pla dormiríem a dins del seu llit!»
Els anys que té mai sabran les fadrines,
ni si es llueix a les hores del ball,
ni com d'amor li espurnegen les nines,
ni si és garrit a damunt del cavall.
Però les dones que van més caigudes
i tenen fills que les passen un pam
diuen: -Persones com ell són perdudes,
no n'hi ha pas cap que el guanyés en reclam;
mes li donaren la mala mirada
i té el dimoni damunt de la pell;
des de llavors que perdé l'estimada,
qui el coneixia pot dir-se que és ell?-
Cap al poblet de camí va el dissabte,
i és a l'hostal fins que arriba el dilluns.
En el ofici tot sol fa la capta
de les candeles del plat dels difunts.
L'Hereu Riera davant veu com passa
la fadrinalla rient i cantant:
està quiet assegut a la plaça;
les criatures li tenen espant.
Però, si els fa una rialla i els crida,
ja se li acosten els grans i els petits;
a Sant Benet a la falda els convida
i a la butxaca li troben confits.
Com és el qui més hisenda governa,
tothom voldria rondar al seu costat
i beure amb ell si acàs va a la taverna
i menjar amb ell si a l'hostal ha parat.
I ningú sap el que pensa i medita,
que ell no diu res del que té dintre seu:
parla amb els vells de la bona collita
i de les bèsties i el gruix de la neu.
Però, si torna a la casa deserta
quan les olives ens porten el fred,
i veu sa vida madura i complerta,
ai, com el cor se li torna d'estret!
I dalt la cambra que el vent estavella,
barra la porta i el gran finestral,
i s'agenolla davant la capella
perquè el patró l'alliberi de mal.
I mentre encara la roba es despulla,
diu: -Pare nostre que estau en el cel,
jo us encomano ma vida que esbulla
ja de molt temps garbinada cruel.
Jo us encomano la boca gelada
que la besada mai més no ha sentit,
i aquest braç meu que no sap l'abraçada
i aquest cos meu que tot sol ha dormit.
I aquell amor que a una dona portava
i fa tants anys que està ben estroncat;
aquell amor que a una dona donava
i es va morir i a ningú l'he donat.-
I el camp quiet és tot blanc de la gebra
i el bon hereu s'ha colgat dins el llit,
i es va adormint, tot voltat de tenebra,
les dues mans apretades al pit.
(Josep Maria de Sagarra - Popular catalana)
La llegenda recopilada al Principat afirma que Déu guarí la promesa de l'Hereu Riera, però no succeeix de la mateixa manera en les versions que es canten al País Valencià i a les Illes Balears, on la promesa, na Cecília, acaba morint.
A Mallorca, segons m’explicà l’escriptora Tonina lis feien cantar a l’escola cap els anys 40 sXX en plena posguerra .
Altres versions he pogut trobar, com és el cas de la que segueix. La que interpreta Cris Juanico:
Entrant dins es poble sent un combregar
A ca na Cecília, jo l'he vist entrar.
-Bona nit senyores vulguin dispensar
Que és sa meva núvia que han de combregar
Entrant dins sa cambra Cecília com va
-Malament riera, malament me va
-No ploris riera que no has de plorar,
tenc una germana, t'hi podràs casar.
-No estic per germanes ni per cap germà,
que és amb tu Cecília, que me vull casar.
-Fés venir un confés que me vull confessar
I amb tres parauletes Cecília expirà.
La treu de ca seva i al dur-la enterrar,
se tirà allà en terra i la va besar.
-Adiós ma Cecília ja no em puc casar,
Adiós ma Cecília ja no em puc casar.
Versió de na Cecília interpretada per Cris Juanico a “Memòria”.
A València, ella mort i en Riera, assisteix a l’enterrament i una vegada el cos sense vida de la donzella resta en el fossar, ell llença un grapat de terra damunt la sepultura, segons el costum del país.
“A la plaça nova hi havia un ball,
Ahí va Riera, ahí va a ballar,
Riera no balles, Riera no balles que no pots ballar (bis)
que a la teua nòvia van a combregar.
Entra ca Cecília, - Cecília com va,
- Malament Riera, malament, Riera, malament me va (bis)
- No plores Riera, que no pots plorar,
Tinc una germana i te’n pots casar.
- Jo no vull germanes, jo no vull germanes ni tampoc germans (bis)
Que amb tu que em casava no m’hi puc casar.
- Lo que em regalares a la caixa està,
Orellals i agulles, anells i collars.
Fins al cementeri, fins al cementeri la va acompanyar,
I al deixar-la en terra ell la va besar”
Versió valenciana de la cançó de l’Hereu Riera.
A Banyeres de Mariola (Alacant) en Sergi Gómez va fer una investigació sobre tots els textos orals que ens han arribat sobre l'Hereu Riera i que va presentar l'estiu de 2010 a la Casa de Cultura de Banyeres. El romanç de Teresa i Matxero fou recuperat l'any 1975 pel grup “Folk Jove” de Banyeres de Mariola i és una versió de l'Hereu Riera que té la particularitat que al darrere hi ha una història amb personatges coneguts: Matxero i Teresa la del Morer.
L’any 2010 es va celebrar el centenari de la mort de Teresa la del Morer. És per això que el grup musical « Som Sonats » van voler fer-li un petit homenatge cantant el seu romanç.
Romanç de Matxero i Teresa la del Morer de Banyeres de Mariola. Comarca de l’Alcoià. Es el poble més alt de la provincia d’Alacant.
A Cortiella i Martret.
Glosa del ball de l’hereu Riera a càrrec de A Cortiella i Martret
Segons escriu Juan Antonio Urbeltz en elseu llibre “Danzas Cantadas” A Eibar existeix un ball anomenat “txacolin” que ens diu que es un típus de dansa molt ballada a Europa. El ballen els auvernesos amb pals creuats i els escocesos amb espases creuades.
“Txacolin, txacolin, txacoliña on egin
Peruxe, Maruxe areaxe ta onaxe”
La creu l’element principal. Antropologia, simbologia filosòfica i religió:
El ball de l’hereu Riera, ofereix les característiques pròpies de les cerimònies màgiques-religioses, encara actives entre grups ètnics àgrafes, els quals creuen que poden exercir influencia sobre tot el que els envolta, d’acord amb les seves necessitats i convivència mitjançant procediments màgics entre els que el cant i el ball constitueixen la base de tota cerimònia.
En el suposat cas que la tradició de la qual estem parlant procedís de la zona de l’empordà (Caldes de Malavella) possiblement la idea del ball hagués pogut venir a causa de la enorme influència de civilitzacions que han viscut en aquesta àrea geogràfica: Indo-europeus, Íbers, Indigetes, Ligurs, Tracis, Celtes, Gals, Grecs, Romans.
De fet hi ha indicis que altres civilitzacions practicaven balls similars al que ens ocupa o si més no eren manifestacions dansades en les quals la creu era l’element principal:
A Anglaterra per exemple trobem molt arrelada una dansa que es balla brandant espases entre els balladors i que posteriorment dipositen al terra formant una creu, saltant pel damunt d’elles.
A Escòcia, ens diu en Joan Amades, que encara és molt corrent un ball popular ben semblant al nostre, si bé més difícil, en el qual la creu és formada per dues espases. El ball en el seu origen és molt possible que tingués sentit màgic i que per ell el ballador volgués comunicar a les armes el do de ferir bé la presa en la cacera o l’enemic al qual anava a atacar, dansa que en aquest cas s’havia de fer abans d’emprendre la brega. També podria tenir caràcter sagrat i voler regraciar a les armes el servir fet el qui hom atacava i en aquest cas devia produir-se després del seu us. Segons la tradició escocesa, la dansa té un caràcter pírric o guerrer i també senyorívol. Quan un senyor tornava a casa després d’una brega, si havia vençut l’enemic, bans d’entrar a casa seva, posava en creu a terra amb dues espases, la del vençut a sota i la seva al damunt i davant els seus vassalls feia una dansa per a celebrar la victòria i per fer participar els seus de la joia del triomf, dansa que també tenia el regust d’un ritus d’agregament del vençut i els seus efectes als dominis del senyor vencedor. També és costum de substituir les espases per dues llargues pipes, innovació relativament moderna entre la llarga vida del ball, car la pipa és d’ús poc antic...
Aquesta concepció tant llunyana de les idees actuals resulten de comprensió senzilla per la nostra societat, tot i que van ser compartides per tota la humanitat en el seu estat elemental i incipient de la cultura primigènia. Des de l’inici dels temps l’evolució de les diferents ètnies ha fet que les més desenvolupades siguin les dominants i les que imposen el sistema d’absorció de les nostres tradicions, vers les noves directrius socio-culturals del moment.
Les civilitzacions han anat esborrant i, o adequant, les creences màgiques primitives a les noves religions o realitats socials de cadascuna d’elles, amb la clara intencionalitat de captar els adeptes de la primitiva civilització vers la civilització dominant; tot i que algunes d’elles han desaparegut per complet. D’aquesta manera les noves directrius socials han servit per donar informació cada vegada més detallada del comportament general a seguir per la raça humana; en profunda relació amb la nostra herència genètica que adquirim generació rere generació. Això ha provocat una alteració en la conducta humana, a tots nivells, inclòs els de les nostres tradicions que es basen en la història popular de la humanitat, que sense perdre l’arrel del seu component bàsic, s’han adaptat a les noves necessitats. D’aquesta manera podríem dir que el ball de l’hereu Riera ofereix les característiques pròpies de les cerimònies de conjurs. Inicialment es podia haver encaminat a dotar als pals estesos en el terra, la gràcia i la virtut desitjada pel ballador. Els bastons be podien ser els primitius pals de sembra usats per l’home neolític abans de l’aparició de l’arada; pel que podem deduir que el ball podia haver tingut un caràcter fertilitzant i de fecunditat, conferint als pals utilitzats la virtut de fer germinar les llavors prèviament sembrades; pel que podríem dir que l’origen dels balls realitzats amb pals descobreixen un antiquissim origen agrari, vist des de el punt de vista terrenal o material, però no pas des de la vessant espiritual que ens porta a entendre-ho com el triomf de l’esperit sobre lo terrenal.
El punt d’intersecció de la línia vertical i la horitzontal és la zona de tensió entre el caràcter espiritual i el caràcter material. Simbolitza a més els quatre elements (Terra, Aigua, Aire i Foc) i els quatre regnes (Mineral, Vegetal, Animal i el Ser Humà)
La Creu Cristiana és el símbol del Senyor Jesús el Crist, el fill de Déu, considerat per l’esoterisme cristià “Sol Invictus” pel que la creu cristiana conte sis raigs solars.
Amb la mort per crucifixió, el Mestre Jesús assumeix tota la tradició de l’Antiguitat (sacrifici), fent realitat els tres principis sagrats de la Transformació, la Transmutació i la Resurrecció. La Creu Cristiana és el símbol de la superioritat de l’esperit Divi.
Hi ha qui creu que ha hagut una evolució d’aquesta dansa en el concepte del seu simbolisme, segons els escrit de Joan Amades que ens parlen tal vegada d’una evolució dels bastons creuats a espases o d’espases a bastons creuats. De fet no existeix cap evolució en aquests simbolismes doncs la creu i l’espasa (que també és una creu) simbolitzen la mateixa cosa i cadascú ha utilitzat l’expressió simbòlica que més s’identificava amb la realitat social i religiosa del moment: la victòria després d’una gran “batalla”. La victòria davant la mort. El fet de la mort com alliberament. L’esforç que comporta el sacrifici... Tot i que sembla ser que Amades tenia ben clar aquest simbolisme anteriorment explicat.
Des de l’antiguitat les diferents civilitzacions utilitzaven la creu com a símbol religiós. Conjuntament amb la figura del cercle, la creu és un dels emblemes esotèrics universals. La creu de braços iguals, era el símbol del Déu Anu dels Caldeo- babilònics. El cetre del Déu grec Apolo i el martell de Thor del Déu escandinau que també tenia la forma de creu.
Els pals van ser els precursors de les armes de cop en les guerres entre tribus que posteriorment esdevindrien en les armes de tall dels exercits. D’aquesta manera podem també parlar que el ball que ens ocupa hagués tingut en temps reculats un caràcter cinegètic i guerrer, anant encaminat a dotar a l’executant d’un poder especial de superioritat sobre l’enemic... Aquestes manifestacions encara les podem veure en alguns pobles de l’Àfrica i l’Àsia... en ritus en els que s’exposen les armes al voltant d’una cerimònia en la que l’home executa els moviments, músiques i càntics propicis per a invocar la protecció dels genis i fetitxes de la caça i la guerra i conferir a les armes i a la pròpia persona, el poder sobre l’enemic o la bèstia a batre. La mala pràctica d’aquestes cerimònies podia portar a decebre al geni desencadenant la seva ira en desfortunis en la batalla o en la cacera. Avui també el fet de tocar un pal al ballar, pot fer “desestabilitzar” la finalitat d’aquest, errant el ball.
Aquests balls individuals, en molts casos servien per fer el trànsit d’una edat a l’altra, el que seria el trànsit d’un estat a l’altre superior; començant pel primer ritus iniciàtic del neòfit, entès pel poble com una competició entre persones del mateix sexe i entès per la religió com el sacrifici o esforç que hem de fer per superar els diferents estats espirituals en la nostra vida.
La creu que s’utilitzava estava feta per dos branques de la mateixa mida el més rectes possible que el ballador dipositava al terra. Quan aquest costum va passar a les tavernes i hostals, el mateix hostaler ja preocupava de tenir-ne de fetes, pels clients, que volien competir o exhibir-se.
La música:
La cançó i la música de l’Hereu Riera ja forma part del patrimoni tradicional i cultural de Catalunya. La cançó la trobem depenent del lloc, amb lleugeres variants, sense alterar, però, l’argument principal, ans si el final.
Melodia per a piano de la cançó.
La lletra de la cançó:
Per a Sant Antoni grans balles hi há,
per a Sant Maurici tot el poble hi vá.
Tra la ra la la ra la la,tra la la ra la,tra la ra la la ra la latra la la ra la.
N'hi van tres donzelles,són de l'Empordà,
L'una diu a l'latra:i a tu qui et traurà?
Anem donzelletes, anem a ballar,
que l'hereu Rieraens hi farà entrar.
La primera dansala'n treu a ballar,
la segona dançala nova arribà.
A fe, hereu Riera que pots ben dansar,
que la teva aimada a la mort n'està.
Tota la músicade cop va parar.
Perdonin senyores,que me'n tinc d'anar.
Que la meva aimada a la mor n'està.
Agafa'l gambetoal bras se'l tirà
Agafa'l sombrero per plaça se'n va;
dona un tomb per plaçasombrero a la mà.
Se'n va dret la casa qu ell solia anar.
Se n'entra cap dintre sens dir-ne qui hi ha.
Tot pujant l'escalala sent sospirar.
Deu vos guard Maria; Maria, com va?
Per a mi Riera,molt malament va,
febre nit i dia que'm cuida a matà.
Gira els ulls en terra,se'n posa a plorar.
Que'n plores, Riera? No'n tens de plorar.
Tinc una germana,t'hi podràs casar.
Si ella no t'agrada pel món prou n'hi ha.
Les joies que porto les hi podràs dar.
A la Verge del Carmeli vaig demanar.
Que si m'adovaba l'iré a visitar.
Per a mi, Maria, cap més n'hi haurà.
Se'n gira d'esquena a l'església se'n va,
devant d'un Sant Cristo se'n va agenollar.
Senyor, que m'ajudi si em vol ajudar
que em torni l'aimada que a la mort n'està.
Al cap dels nou dies Maria es llevà,
a les tres setmanes se varen casa.
Melodia per a piano amb la cançó.
S’han fet infinitat d’arranjaments musicals d’aquesta melodia, per a Orfeons, instruments solistes, conjunts de vent, corda... i altres modalitats orquestrals.
Arrenjament de l’Hereu Riera per a corda a càrrec del mestre Raül Contreras.
Contraportada d’un senzill de vinil editat l’any 1959. Homenatge al mestre Lluís Millet.
Caràtula d’un CD de balls i danses de la Vall d’Aran, en el qual es troba el ” Ball de Garrots” que és com es coneix el ball de l’hereu Riera a aquelles contrades.
L’Hereu Riera per acordió diatònic.
També hi ha partitura per a cobla per a ésser ballat el ball. Aquesta en concret és del mestre Daniel Sanahuja i Capella; la partitura esta manuscrita pel folklorista Frederic Gaude i Pardillos (1932 - 2012) l’any 1968.
1r paper de la partiura del ball per a cobla.
El ball:
Gràcies però al folklorista Josep Ma Figueras i Anadón, ens ha arribat fins l'actualitat la informació de com es ballava el ball a Caldes de Malavella abans que desaparegués, descrivint la coreografia de dit ball de la seguen manera:
“En l’esmentada vila el ballaven parelles mixtes (home-dona).
Es disposen dos bastons al terra, en forma de creu.
La parella se situa un en front de l’altra. Els 8 primers compassos els ballen començant el peu dret cap l’esquerra i el peu esquerra cap la dreta.
Posició inicial. Primer moviment que fan els balladors de l'Hereu Riera a Caldes de Malavella, quan el ball el feien de parella.
Al compàs 9 la parella s’agafa de mans (dreta de l’home amb esquerra de la dona i esquerra de l’home amb dreta de la dona) Aquest segon motiu melòdic serveix per a saltar la creu, sense trepitjar-la. Els peus drets del ballador i balladora han de saltar sobre l’angle superior que forma la creu. S’entén per tant, que els compassos 9, 11 i 13 van de dreta a esquerra i els compassos 10, 12 i 14 van d’esquerra a dreta. Els compassos 15 i 16 serveixen per canviar de lloc tot fent un rístol l’home a la seva balladora.
El ball acaba quan han donat la volta a la creu i resten de nou al lloc on han començat”.
En l'actualiat (s XXI) el ball es balla com mostra la següent filmació:
Bibliografia i fonts consultades:
Aguila, Juan de: “Las canciones del pueblo español”. (Unión musical española) - Pàg. 118.
Amades, Joan: L’Hereu Riera. “Consideraciones Etnograficas. Juan Amades”.
Baldelló, Francesc Prevere: “La Cançó Popular Catalana” Barcelona 1923.
Briz, Francesc Pelagi; Candi Canci, Francesc: “Cançons de la Terra, Cants Populars Catalans” 1865 i 1877.
Cortiella i Martret. A: Glosa del ball de l’hereu Riera a càrrec de
Pujol, Francesc: Comunicació llegida amb el títol “Loeuvre du Chansonnier Populaire de la Catalogne” en el “Congrés d’història de la música” celebrat a Viena del 26 al 31 de març de 1927. Commemoració del centenari de la mort de Beethoven.
Capmany, Aureli: “Folklore y Costumbres de España” Director: F Carreras i Candi. Volum II. “La Tradición”. Pàg 311. Any 1931.
Samper i Ramon, Baltasar: Morey, (2000), Missió de recerca a Mallorca, Eivissa i Formentera del 7 d'agost al 27 de setembre de 1928.
Figueras i Anadón, Josep Maria: La Dansa Popular a les Comarques Gironines. Any 1980.
El Punt de Trobada I, Associació de Danses a la Plaça del Rei, Aula de Música Tradicional de Catalunya.
La Diatònica. Associació d'Acordionistes dels Països Catalans.
Música d’Arrel Tradicional “Som Sonats de La Serra de Mariola (Alacant)
Còpies dels microfilms de la melodia i cançó de l’hereu Riera de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya de l’Arxiu de Cultura Tradicional i Popular de la Generalitat de Catalunya.
Arxiu de l’autor. Frederic Gaude Viñas.
https://caldesdemalavella.cat/index.php/ca/
www.cancioneros.com. Versos de Josep Ma de Segarra.
Marc Martínez i Comas (Caldes de Malavella).
Agraïments:
Esbart Dansaire Renaixença.
Adrià Figuera, ballador de l’Esbart Dansaire Renaixença.
