És pràcticament impossible, almenys ara per ara, poder concretar quines varen ser les primeres petjades a Sant Iscle, però el que sí podem fer és intentar de fer-nos una idea de com podrien haver estat. Pel que fa a l'època prehistòrica no s'han trobat, fins ara, restes que ens puguin confirmar una presència humana en el nostre poble, ni tan sols un pas. Cal basar-se en diferents estudis fets a la comarca, i arran d'ells treure algunes hipòtesis.
Sant Iscle forma part d'una comarca, el Maresme, que és una zona boscosa, humida, propera al mar, amb un clima mediterrani. Aquesta bona situació fa suposar, que aquestes terres podrien haver estat habitades fa milers d'anys per petits nuclis familiars de caçadors-recol.lectors del Paleolític.
Els vestigis més antics que es coneixen a Sant Iscle daten dels segles VI-I aC, ja que tant al Montbrugós com a Pedracastell han estat identificades algunes restes d'habitacions corresponents a habitacles ibèrics.
Prop d'aquest lloc es pot apreciar també la presència d'unes grans pedres que estan col·locades de tal manera que formen una mena de paret frontal, amb una obertura quadrangular, que dóna accés a una cova excavada al terrer de la muntanya. El fet de trobar aquest primitiu habitacle prop del cim del Montbrugós, amb un més que probable poblat ibèric en les seves proximitats, ens fa relacionar la cova amb les restes ibèriques d'aquest turó.
Aquests poblaments ibèrics són els que van trobar els romans a partir de la seva arribada a Empúries el 219 aC. La cultura ibèrica no fou absorbida fins al cap d'unes quantes generacions, però finalment la població autòctona s'anà integrant dins la cultura romana al llarg del segle I aC, i desaparegueren la moneda, l'alfabet, etc. D'aquesta ocupació n'han perdurat unes restes romanes, com les del Pla dels Forcs, on s'han trobat fragments de ceràmica romana comuna, de rajols i àmfores, entre alguns blocs granítics.
El primer document escrit que es conserva sobre el poble és el de la consagració de l'església. Això no vol dir que aquest sigui el naixement del poble com a tal, però sí que podem constatar que el nom del poble esdevingué a partir de la consolidació de l'església dedicada a Sant Iscle. I cal tenir en compte que abans el nucli i punt de partida de qualsevol poble era la seva església.
Així doncs, la primera menció que es té sobre Sant Iscle ve documentada a finals del segle XI, quan el 14 d'octubre del 1090 el bisbe de Girona, Berenguer Guifré, consagrà l'església parroquial de Sant Iscle (Sant Iscle i Santa Victòria havien estat molt venerats, sobretot a la Catalunya Vella, i llurs imatges eren invocades per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants). A l'acta de consagració es fixava la seva dotació, el territori del qual rebria el delme, així com les trenta passes al seu entorn que acolliria la sagrera i el fossar. A la sagrera s'hi refugiaven els habitants i fins i tot a vegades hi duien els seus béns, sobretot en temps de lluites; i per això el bisbe fa constar en l'acta de dotació que ha posat aquell espai sota la seva guarda i protecció, fórmula molt efectiva aleshores quan fins i tot els delinqüents temien caure en excomunicació. El bisbe, a més, rebia el rèdit, la paga simbòlica que en aquest cas fou de dos conills cada any.
Una de les manifestacions de cultura tradicional de Sant Iscla de Vallalta, al costat del Ball de Gitanes, ha estat el ball de bastons.
Tal i com és coneguda, és una antiquíssima i tradicional dansa, estesa per molts paisos d’Europa i fortament arrelada a les nostres contrades. Actualment hi ha més de 100 grups que la ballen. De fet, diversos autors i folkloristes afirmen que és la dansa més antiga de totes les danses.
Tot fa creure que els seus orígens són molt antics, hi ha qui diu que provenen del neolític de rítus agrícoles i de caràcter fal.lic, altres de danses d’espases d’arrel ibero-celta; la teoria d’origen cretenc-grega té força defensors, i d’altres que ara no cal detallar, també son prou vàlides .
A les nostres contrades però, la noticia més antiga que s’ha trobat documentada, és la de l’any 1.150, amb motiu de les grans festes que es feren pel casament del Copmte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb la princesa Peronella, filla del rei Ramir “El Monjo” d’Aragó.
Ho ballen grups de nois o homes, i des de finals dels anys 60 del segle XX també s’hi ha incorporat les noies, abillats d’una forma concreta (segons les contrades) en nombre de 8, 10, 12 o 16 balladors, armats amb un bastó a cada mà.
Aquests grups al so d’una melodia tocada per diferents instruments (gralla, flabiol, violí, acordió, etc...) realitzen unes evolucions, amb passos o salts, interpretant una coreografía preestablerta, mentre colpegen acompassadament i rítmicament els bastons propis amb els dels altres companys ballaires.
A Sant Iscle els balladors formen una colla, no una societat. No hi ha càrrecs; solament un dels joves, En Josep Maynou (àlias Carrabisco) actua de cap de colla i és qui fa els tractes. Ballen “sols per divertir-se i guanyar diners per al menjar i beure de les sortides” Del fons comú son pagades les despeses de les sortides i dels bastons, puix se’n trenquen molts. El vestit se’l paga cadascú. (Els pantalons abans costaven 6 ptes; ara costen 12)
A Sant Iscle surten de consuetud el dia de la Pasqua Florida, a la tarda, i el dia de Sant Feliu (1r d’agost) que és la Festa Major del poble. També van a altres pobles, i “allí on convingui” si els contracten. La present fotografia és presa a Sant Pol de Mar, el dia de Sant Jaume, diada de la Festa Major.
Els vells de la colla, que fan els oficia auxiliars (tocar el tamborí i el flabiol, captar) estan retirats de ballar, i son els mestres dels joves. El vell que toca el flabiol, el més vell de la colla, es creu ell mateix, sencillament insubstituible. D’aquí el seu to paternalment autoritari amb la colla. (Vegi’s, a la fotografia, la seva actitud mig hieràtica, mig pedantesca).
Bastoners de Sant Iscle de Vallalta ballant a Sant Pol de Mar. 25 de juliol de 1920.
Uns quants joves de reserva, sense vestit, formen part de la colla, i la segueixen disposats a substituir els balladors quan estiguin cansats o si es posessin malats (Sant Pol de Mar 25 de juliol de 1920)
Any 1920 Ball de Bastons de Sant Iscle de Vallalta.
La música:
El Ball de bastons a Sant Iscle està format de 6 parts més una entrada.
Ball de Bastons de Sant Iscle de Vallalta. Segona part.
A una d'elles se li dona el nom de "Ball dels Geperuts" perquè en ballar-lo piquen amb el bastó a terra i és pel fet d'ajupir-se. A aquest ball li donen un caràcter cerimoniós i reverent i sol ser tocat davant les autoritats i en cassos de solemnitat. El fet de picar a terra inclou el sentit de reverència i acatament a la persona que es dedica la ballada.
Ball de bastons "Els Geperuts" de Sant Iscle de Vallalta.
Altres balls:
Bibliografia:
Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya de la Universitat de Barcelona. Direct: T Carreras i Artau. Any 1922.
Web de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. http://www.santiscle.cat/el-municipi/sant-iscle-de-vallalta/historia-i-mitologia/sant-iscle-900-anys-dhistoria.html
Coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya.
Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya.
