El dissabte de Glòria, era costum a la vila d'Olot fer una capta de nous, avellanes i diners. A tal efecte es constituí una comparsa que realitzava una mena de ball de bastons.
Aquesta capta, la duien a terme homes disfressats d'una forma molt característica: quatre homes amb pells de be i un cinqué disfressat de bisbe que anava tocant el flaviol, cosa que fa pensar en un orígen ritual pastorivol dels ramaders.
El folklorista Joan Amades apunta però un orígen relacionat amb la mort del be destinat als grans àpats pasquals.
Segons resen unes notes històriques d'Olot i anònimes que figuren en el Diccionaria de la Dansa de Francesc Pujol i Joan Amades i que més tard vaig descobrir, que eren de Mossèn Pere Valls i que figuren en la biblioteca d¡Olot, sembla ser que aquest ball era prou conegut en una època reculada; pot ser fins i tot que hagués estat molt popular. -"Aquest ball era molt plaent al poble, als ulls del qual devia tenir molt de mèrit, pux era cosa corrent considerar-lo com una de les quatre maravelles de Catalunya, pel Ripollès, la Plana de Vica i la Garrotxa".
Aquesta tradició podria ser anterior a la creació de les cofraries i posteriorment assimilada per l'esglèsia i incloent-la en les processons.
En el terreny pagà, s'anomenen confraries els grups de bruixots o bruixes que pertanyen a una congregació i que es reuneixen per celebrar les seves festes, ritus o pràctiques de culte. El terme és usat especialment pels anomenats bruixots blancs, tals com els wicans (practicants de Wicca) i, en general, per les religions neopaganes d'ascendència celta.
Primitivament s XIV - XV, les confraries van ser advocacions amb finalitats gremials o institucionals que agrupaven sectors professionals. Així, per exemple, a l'Europa medieval l'explotació, legislació i regulació de les representacions teatrals depenien de confraries (o gremis) creades per reis o bisbes .
Any 1490 a 1499.-
Segons explica l'etnoògrafa olotina Teresa Planagumà i Nogé, el Ball del Xai Be, ja existia cap l'any 1490. Tot i què no se sap amb seguretat si aquest ball formava par, a les hores, de la Processó.
Els personatges anaven coberts amb unes pells de be, i s'els anomenava "Mosuts" que segons el Diccionari d'Alcover Moll, vol dir que tenien una pell flonja com un belló.
Any 1600 a 1700.-
L'orígen d'aquesta processó pasqual es podría datar del s XVII cap les seves darreríes, encara que justament un segle després., en un llibre manuscrit de celebracions del Convent del Carme, s'escriu la següent ressenya:
"De temps immemorial en lo dia de Pasqua de la Resurrecció després de haverse cantat ab gran solemnitat entre las sis i set horas un ofici, se prepara la Custodia de lo SSa. Sagrament y ab ell se fa una Professó (vulgarment dita xaybe), passa per los clustros y per los hortets de davant lo Refitori y al eixir al Portal, los Pabordes de la Immaculada Concepció de Maria SSma, del Carme ab bandera y atxas portan de casa Bassols y acompanyen a N. Sra. de Pasqua vestida de gala, y al arribar a la Placeta del Carme (fetas algunas reverencias) lo Sacerdot entona y la Comunitat canta lo Regina Coeli Loetare y despues entra dita professó a la Iglesia y tot se conclou en lo altar major".
Any 1800 a 1810.-
Entre els anys 1800 i 1850 aquesta comparsa sembla ser que també hi prenia part a la processó que es feia el diumenge de Pasqua, al matí; coneguda també per la "Processó dels Moliners o de l'Encontre".
Any 1840 a 1849.-
Mossèn Pere Valls: Olot 1848 -Barcelona 1925, ens diu sobre el Xai Be: "Una de les quatre antiguitats de Catalunya era el Xay Be d'Olot, el ball de la Post de Ripoll, el Cap de Bou de Mataró i la Patum de Berga. Consistia la d'Olot o se formava ab tres ó cuatre copblers vestits ab una pell de bé al devant y una altre al darrera, el cap cubert ab una barretina bermella de les més llargues anomenades de tres pams y al cap d'ellas penjaba un gran llas de cintas. Ells posats en parelles y mig ajocats ballaban un ball semblant al ball de bastons, anaban a ballar devant les cases principals á fi de recullir algún dineret.
Sortian el dissabte i diumenge de Pasqua, en aquest dia anaban devant la profeso que sortia a set horas del matí del Convent dels Caputxins, (com ara surten de l'isglesia del Hospital) hasta l'iglesia del Carme acompanyant la Verge Desolada ja de Pasqua, per trobarse ab son fill que sortia a receber a la Santa Mare y aquesta li feya y fa encar tres reverencias, y un noiet vestit d'angelet posat sobre una decorada també li canta tres vegades acompanyat d'orquesta el Regina Geli Lebare. Tras de dites cplas seguian un grapat de criatures, algúns portan sarró y samarra, les quals cuant el xay gros cridaba bé totas responian cridant lo mateix bé, bé.
Entrada la profeso dins dels Carmelitas i posats al mig del claustre se menjaban la mona que portaban a la ma o dintre el sarró, etretan els frares los tiraben delsde les finestres figues, nous i avellanes qu'eren els dolsos d'aquells temps. La mona de Pasqua és un aliment introduït durant la invasió musulmana d'Hispània (711 - 718),
Una particularitat, quan les criatures anaban a confesar per la Cuaresma els confesors ..... a la posició que coneixian en ellas, a mas de penitencia en sacramental si era necesaria els donaban la penitencia d'una mona ab un, dos o tres ous que servien pel dia de Pasqua per anar al Xay Bé.
Aquestas era unas ofrenas ó uns panets baxos y al cim se posaben els ous mitg enfonsats y enrexats ab trosos de la mateixa pasta.
Termina tan inocent espectacle después de l'instauració. La volgué restaurar en l'any 1844 y dura pochs anys sa continuació: faltaben els frases y les costums habien cambiat"
En referència a les esglèsies que s'acaben de nombrar he de dir:
Després d’un intent el 1546 que no va reeixir, el convent de Nostra Senyora del Carme es va fundar de manera definitiva a Olot el 1565, a iniciativa de la ciutat, que es va dirigir als carmelites de Girona per tal que s'establissin a Olot. Poc després es van comprar els terrenys. El primer prior del convent fou Joan Montaner, que procedia de Girona.
Provisionalment, mentre s'aixecava el monestir, els carmelites s'establiren a unes cases particulars. En el mateix segle XVI es va bastir l’església i a començament del segle XVII, el claustre. Consta que el 1570 ja hi havia 12 frares i tres novicis.
El 1625 la vila d’Olot va demanar la fundació d'un convent (Caputxins). El procés es va allargar molt en el temps i no fou fins el 1627 que es formalitzà l'acta de fundació i poc després, en el mateix any començà la construcció del nou edifici. El convent es va aixecar fora la ciutat, a la carretera de Vic i prop de la porta de Sant Rafael, on avui encara hi ha el carrer d’aquest nom. L’església era dedicada a Sant Francesc i es va beneir el 1631. També tenia una capella (la capella del Terç Orde) al costat, que donava a la porta de Sant Ferriol, aquesta capella es va aixecar el 1696 i es va ampliar poc després.
Any 1900 a 1909.-
Pel que ens deixen a entendre les següents notes, el ball del Xai Be, a primers de s XX, ja no es ballava. Així doncs resen les "Notas Históricas de Olot" de l'any 1907 amb la següent referència:
"Lo dissabte de Pasqua de Resurrecció en els moments que les campanas tocan la Glòria i se oíen per totes parts descargas de fusilleria en senyal d'alegria y per lo triomfo de Jesucrist Nostre Senyor que vencé de la mort, los carrers se veuen plens de quitxalla ab bastons, masetas, cordas i pedras, perseguint a los gossos. En dit dissabte antes se ballava lo xai-be que consistia en quatre homes grans que portaben una pell de xai al davant y altre al darrera, y una llarga barretina al cap ab un gros floch vermell, unes grossas sabatas ab correix, y uns llarch bastons en las mans y feian molts jochs saltant i ballant deian ab veu grossa -Xay-be, Xay-be, acompanyant ab lo fluviol un musich que li deian lo bisbe. Corrian per tots los carrers acompanyats de quitxalla ab lo afany de recollir nous, avellanas i oreanas..
Lo dia de Pasqua també assistía dit ball de xai-be en las professons que's fan lo dematí de dita festivitat".
Durant les primeries del sXX i anys successius, la imatge reposava durant l'any en l'oratòri particular de casa del Sr Josep Arau i Sargatal, propietari del molí de blat i comerciant de farina. La Processó era coneguda amb el nom de Processó dels Moliners, donat que ja des de el sXVIII són aquests els que tenen cura del culte i l'honoració de la imatge.
Any 1980 a 1989.-
En Joan Casulà i Vilanova, cronista d'Olot, parla del Xai be d'Olot el el diari l'Olotí del 24 de març de 1983: "La diada del Ram. Fa uns quants anys, hi hagué un gran enrenou tota vegada que es recuperava en espectacle, desaparegut feia molt de temps, molt tradicional en les festes de Pasqua, l'existència del qual sabém per documents antics, el Xai-Be.
Sèn feu un muntatge no del tot ortodox. Es trasññadà la diada en què es portava a terme. Es decretà un pressupost exagerat. I què?.
Tingué una durada mínima: un any, eufòric. Un segon any, amb maldecaps per arribar a bon fi! ... I ..., ja no se n'ha parlat mai més! Fa alguns anys, amb un gran silenci, desapareixia un espectacle, eminentment olotí, amb participació de tothom: el costum de beneir les palmes i els rams a l'aire lliure, al Puig del Roser. En veritat que la Festa del Ram, sense aquest acte, ha deixat d'ésser el que era. Olot ha deixat d'oferir l'animació i l'encís que omplia els carrers, la matinada d'aquell diumenge.
Any 2000 a 2009.-
Des de l'any 2007 el ball del Xai Be es torna a ballar.
L’any 2007 l’Esbart Olot va recuperar aquesta tradició que s'ha mantingut fins els nostres dies.
La música és la original amb uns arranjaments per cobla a càrrec de Josep Navarro. La coreografia, de la qual es tenia una escarida informació en el Costumari Català i el Diccionari de la Dansa, va ser creada de nou, amb canvis de format, per l’assessor artístic Jordi Rubio, de Rubí, i els membres de l’Esbart Olot, amb la participació de força mainada i joves amb llargs bastons, vestint els joves i mainades emulant la pell del xai. En comptes dels primitius quatre personatges,
Segons ens han informat: "és una dansa de pastors els quals combinen un passeig seguit d’una figura. Aquesta combinació coreogràfica es repeteix durant el ball, que acaba quan els dansaires aixequen dos companys utilitzant els bastons. Els balladors enlairats criden “Xai Be”, “Xai Be”, “Xai Be”, mentre el públic correspon amb els mateixos crits. La dansa acaba amb una corranda de sortida dels balladors de la plaça".
Any 2010 a 2019.-
Any 2020 a 2029.-
Personatges que intervenen:
En la primera informació que disposem, intervenien:
Un músic flaviolaire anomenat Bisbe.
Quatre balladors adults anomenats Xai bens o Molsuts.
Darrerament i des de l'any 2007 la comparsa del Xai Be està formada per:
Vuit, dotze i setze persones depenent l'any. També l'han ballat infants d'entre vuit i deu anys, aproximadament.
La indumentaria:
La primitiva indumentaria consitia en:
Bisbe: vesteix amb túnica de llana i birret.
Xai Be: cadascún dels "Molsuts" du una llarga barretina vermella acabada amb un floc del que pengen llargues cintes de colors. Grosses sabates cordades amb corretja. Un bastó bastant groixut i llarg d'uns 130 cms aproximadament. Es cobrien el cos amb dues pells de be, l'una al davant i l'altra al darrera anomenada pellissa o "pellossó". Aixó és una peça d'abric de pastor sense mànegues de pell de be sense tondre. Encara que n'hi havien de llana blanca, s'acostumava d'utilitzar la pell de l'ovella negra. Estaven folrades generalment de baieta que sobresortia per sota la vora del baix a tall de ribet. Anuada al cos amb cordons de pell.
La música:
La melodia es repetia tantes vegades com es desitjava. Aquesta música fou rescatada d'un manuscrit de tonades populars de l'arxiu de l'organista de l'esglèsia. Transcripció del mestre Joan Tomà i arribada a les nostres mans des de l'arxiu personal del folklorista Joan Bial i Serra.
Antiga melodia del ball del Xai Be (Olot)
La coreografia:
Sembla ser que el ball consistia en una part:
1.- Joc o reclam de capta.
2.- Bastoneig o ball amb bastons.
Una vegada l'any 2007 l'Esbart Olot crea una versió de l'antic ball ja desaparegut amb una visió més contemporània, aquesta varia segons l'any. Incorporant-ne de nous.
El ball en l'actualitat:
