El folklorista català Joan Lluís i Pallarès (Enviny, 1912 - Barcelona, 18 de juliol de 1999) explica en el llibre "El Meu Pallars Volum II. Pallars Sobirà" la següent història referida al ballet de la Patapuf:
"Una de les llegendes de caire humorístic és el ballet de la Patapuf, que s'explica així:
La Teresa de Casa Rispa, d'Enviny, no era filla d'Enviny; no més servia a Casa Rispa. Diuen que era molt tafanera i que estava molt "enxirivillada" del Tonet del Pillo. Un bon dia, li'n passà una com un cabàs. Portava el dinar als mossos i jornalers que treballaven al troç de Rispa, del camí de Llarvén. Tant satisfeta marxava, que gairebé no li pesava el gros cistell a la mà esquerra, mentre que amb la dreta aguantava l'equilibri del fustegal carregat a l'espatlla: unes quantes olles plenes d'escudella, i altres atuells amb recapte. Caminava alegre com unes pasqües i airosa com una daina, només de pensar que tot d'una es podria trobar amb el Tonet del Pillo. Tant bon punt va sortir del poble, li semblà sentir la veu estimada; llavors el cor li bategava encara més, i pensava: "A fe, diria que el Tonet no deu ser lluny" I l'enamorada Teresa es convertí en ulls i orelles per a espiar i escoltar sense ésser vista. I fins es va arriscar a enfilar-se dalt d'un paredot d'un tossalet per tal d'apalaiar millor seguint la veu de qui no veia. Fita l'ull a dreta i esquerra i s'adona que al dessota una parella s'amanyagava amorosa-ment. "Jesús, què veig! No pot ser..." I per assegurar-se'n, s'abalançà tant, que va perdre l'equilibri i va caure damunt un bancal de cols. Patapuf! I cistell, fustegat, olles i altres atuells van fer un gran sometent, mentre una bona clapa de cols van quedar esclafades. El pitjor fou que la pobra Teresa es va trencar el braç. Al prec de les seves planyívoles exclamacions, en Tonet i la Marieta del Llop la van anar a plegar i la duguessen a casa. En comprovar que els seus salvadors eren ells, es va sentir més d'aquell mal moral que no pas del que s'havia fet al braç, i aquell dia els mossos de Casa Rispa no van dinar fins a les tres de la tarda. Al vespre, la caiguda de la Teresa fou motiu de comentari entre el jovent, a plaça, i en Tonet va dir a un dels mossos, el majoral de Casa Rispa: "Avui, pla que haurieu pogut ballar el ball de Prims, les mossos de casa Rispa" El majoral, mig picat, respón: "Naltris l'ham passada prima; però tu, diable, as veu que devies ballar lo ball del patapuf pr'a n'aquell bancal de cols, perquè han quedat, les pobres, com si se li haguessen arrebolcat un parell de ruques acaçades per un ruc. A fe, com hi ha món! te'l sas al peu de la lletra; cal cap dir..." Aquell jovent, en comprovar que la cosa no duia malícia, com diuen ells, avisaren el taverner que portés tres pitxells de vi; se'ls begueren amb bona harmonia entre tots, a plaça, i xiularen i cantaren a desdir. L'un tirava els ganivetots per terra, l'altre els xaus, i mentrestant, un altre entra a la plaça, vestit tot estrafolari, carregat amb un cistellot vell ple de culleres i forquilles rovellades i potots vells; i tot amb grans picaments de mans feien moviments extranys dalt d'aquella paret, fins que el del cistellot es deixava anar a terra i els altres deien a l'hora: "Patapuf!" El pastor de Rispa, que era d'Olb, explica que mentre els altres anaven Taral-larejant la cançó del patapuf, ell la xiulava, i que semblava talment un flabiol. Tot aixó ho feien mofant-se de la caiguda de la pobra Treseta. Així conta el poble aquell ballet que va tenir naixença a Enviny. Acabada la meva lectura, tothom aplaudia i reia llargament i feien preguntes relacionades amb el recull folklòric, i tot finia amb la rúbrica del batlle i la tanca del segell municipal al peu dels meus escrits per a autentificar-los".
