Segons la diversa documentació sobre la història de Torà, al 1750 ja se celebrava la festa de La Llordera, dansa que se suposa que era d'origen pagà i que, posteriorment se li van donar connotacions religioses al celebrar-se el matí del dijous gras (dijous llarder). Aquesta dansa va quedar paralitzada en esclatar la guerra civil espanyola (1936) i es va tornar a rependre l'any 1990 amb la variació de la data de celebració: en lloc de fer-se el dijous llarder, se celebra el dissabte de la setmana abans de Carnaval.
Aquesta dansa, que s'ha recuperat la dècada dels 90, es desenvolupava de la següent manera:
Passaven pels carrers i places de la vila a dansar el ball pla al so d'un violí, el Bonic i la Bonica. Dos donzells, ell vestit com un senyor amb la millor roba i barret de copa alta; l'altre, vestit de donzella amb gipó i faldellí de seda, mantellina blanca de punt, enjoiada amb les peces més riques: agulla de pit, arracades, collarets, anells; tan agençada com era possible.
Caminaven plegats i molt seriosos. Quan arribaven al mig del carrer o plaça el violí començava a tocar les primeres notes del ball pla de la dansa dels Emprius (la mateixa de la danses dels priors que se celebren a Torà pel Roser i la festa major ). Ells iniciaven el contrapunt o dansa, que seguien amb gran esment, de la manera més exacta possible. Els dos donzells formaven la part cabdal de La Llordera, i es guanyaven les mirades dels espectadors sobretot de les dones intrigades per conèixer el donzell (Bonica), examinar el seu vestit, les seves joies, assabentar-se de qui l'havia engiponat i guarnit tan bé.
Rera la primera comparsa del Bonic i la Bonica, els seguien altres dos donzells coneguts pel Brut i la Bruta. El primer, vestit de calderer, brut de cara, mans i roba; carregat de paelles, perols vells i bonyeguts. L'altre, la Bruta, vestit de dona, anava igualment de bruta, amb roba espellingada, una caputxa arnada lligada al cap i amb una filosa de cànem a les mans. Aquests corrien i saltaven pels carrers com dos mals esperits, i si ballaven la dansa, ho feien només a tall de mofa; s'entretenien més a empaitar la quitxalla que anava a inquietar-los.
Mentre el Bonic i la Bonica i el Brut i la Bruta seguien la ruta per tota la vila, quatre joves vestits de festa, passaven de dos en dos, a cada banda del carrer, a demanar almoina per la Llordera a la porta de cada casa. Les mestresses solien donar ous, botifarres, peus de porc i d'altres gormanderies per l'estil. La que no donava res sense motiu, la pintaven amb una creu de cendra al llindar de la porta. La col·lecta era duta a un altre jove anomenat la lloca, que anava assegut damunt d'un matxo carregat amb dues portadores, on col·locava amb gran atenció tot el que s'havia recollit. A la nit, en mig de gatzara i tabola, es cruspien la menestra recollida. Era el berenar gras de dijous llarder. Se celebrava abans d'arribar a la Quaresma, amb la intenció d'exterioritzar les ganes que tenien els fadrins (gent jove) de Torà de sortir pels carrers a alegrar els veïns uns quants dies abans que arribés el temps de penitència i recolliments i d'altra banda, el temps de dejunis i abstinències.
Què representava la festa?
Són diversos els parers que opinen ésser reminiscències de festes paganes. Ho dedueixen dels abillaments blancs, guarnits de flors blanques, les corones de flors i l'aixada al camp. Tot això són records pagans. Tot espigolant i estudiant els documents de l'Arxiu Municipal, s'arriba a deduir, a més de la significació de l'origen pagà, que la dansa dels emprius esdevenia una festa oficial, una cerimònia oficial de Torà, renovada cada any, perquè cada any Torà devia posicionar-se o renovar el seu dret sobre els emprius dels pobles veïns de Fontanet i de l'Aguda, per evitar prescripció. Per això, s'entrava en el terme de Fontanet i a més se l'anomenava Dansa dels Emprius. Altres opinen que la dansa, que seria una manifestació de l'alliberament dels feus, delmes i primícies que s'havien de que pagar als senyors feudals d'aquelles terres d'emprius.
La Vila de Torà ja no recorda el temps en què es va perdre la dansa. Es creu, segons els testimonis més vells de la vila, que es deixà de ballar quan, passades les guerres carlines, i el malestar entre els pàrracs i els carnissers deixaren els veïns de la vila de Torà en tanta confusió que en lloc de divertir-se s'odiaven, perdent-se aquelles ballades i festes.
S'ignora la lletra de la dansa, si la tenia, i només hem pogut aconseguir guardar encara una partitura de la tonada que es representa avui dia. La memòria popular ens diu que quan es ballava la dansa a l'era del Carlos, on es feia molta gatzara, mofa i flema, la broma popular satiritzava les ires de l'amo de l'era:
A l'era del cantirer ballaran la retumbela. / Quan el cantirer vindrà amb la canya ens traurà.
La comparsa i la mainada del dilluns de carnestoltes haurien danyat l'esmentada caseta o els càntirs que allí es feien, i des de llavors el cantirer els xurriacava i per això la recobla de la cançó: quan el cantirer vindrà amb la canya ens traurà!.
Els gegants
L'any 1994 la comissió de la festa va decidir representar les figures característiques d'aquesta festa amb gegants.
El Brut va ser el primer gegant que es va presentar a la vila de Torà, l'any 1994. El Brut és la imatge caricaturesca d'en Pep de Cal Jovans, un vilatà que va participar a la festa des dels seus inicis (morí l'estiu de 2004).
La Bruta es presentava un any després, l'any 1995, com la promesa del Brut. El nou gegant es va fer a semblança de la vilatana Maria de Cal Sala.
El Bonic s'incorporava a la Festa de la Llordera com a padrí d'un casament. El Brut i la Bruta es casaven l'any 1996 a l'Ermita de la Font. El Bonic es feia a semblança d'en Xavier Alarcón, el noi toranès que representava el bonic a la Llordera.
La Bonica es presentava, l'any 1997, com la futura promesa del Bonic. Aquest quart gegant, de mans lliures, és una caricatura de la jove toranesa Ma Alba Alsina, qui interpretà la Bonica durant els primers anys.
El Brau es presentà a 'La millor plaça de Torà' , l'any 1998, com el personatge més emblemàtic del poble, en honor a un símbol de l'escut oficial de Torà. La presentació del Brau es va fer en una plaça de Toros acompanyat amb dos 'toreros'. Al gegant se li va posar el nom de Constantí, fent al·lusió al títol de 'La molt lleial i constant Vila de Torà'.
El Sargentet és un gegantó que es presentà l'any 2002, es va fer a semblança del Jaume Coberó, de Cal Sargento, historiador i gran coneixedor de les nostres contrades (traspassat el febrer del 2004).
El 2012 es presentà un nou gegantó, el Brutet, que es va fer a semblança del Brut. El 2017 es presentà la Bruteta un altre gegantó, a semblança de la Bruta.
Tots els gegants són obra del solsoní Manel Casserres
El ball:
