Any 1920 a 1929:
Després de deixar l'Esbart Folklore de Catalunya, Joan Rigall funta l'any 1925 l'Institut de Folklore de Catalunya com entitat dedicada al recull, estudi i catalogació de les manifestacions dansades de Catalunya. En un principi l'Institut de Folklore disposava solament de col·laboradors que realitzaven diversos treballs de camp; però no disposava de l'element dansaire.
Preocupat per aquesta necessitat, Rigall reuneix un grup de gent que l'anomenarà Esbart de Dansaires Montserrat. El mes d'agost de 1926 queda constituïda aquesta nova entitat. La direcció del qual recau en la persona de Leandre Peracaula (1896-1966).
La seu social de l'esbart estava al carrer de Joaquim Costa de Barcelona.
S'evidencia però una manca clara de mitjans. L'esbart s'adscriu a l'Institut de Folklore de Catalunya passant a estar dirigit per Joan Rigall. Aureli Capmany serà nomenat president honorari de l'Esbart de Dansaires Montserrat. Leandre Peracaula passa a ser un dels mestres auxiliars durant un temps, através del qual hi entra a ballar Joan Comas i Vicens (1909-1977) provinent de l' Esbart Pàtria el qual també serà iniciat per Joan Rigall en la recerca i anotació de balls tradicionals.
Al poc temps l'Esbart de Dansaires Montserrat canvia de seu social i passa a la Ronda Sant Pau, 34, principal.
Entra a ballar Maria Rusca i Bellvell (1914-1998) que posteriorment entraria a formar part de l'Esbart Folklore de Catalunya i també obtindria la càtedra de dansa catalana a l'Institut del Teatre.
Maria Rusca ballant La Morisca amb Josep Zaldívar. Esbart Folklore de Catalunya.
Maria Rusca, madrina en l'acte de benedicció del banderí de l'Esbart Folklore de Catalunya. A la sortida de l'acte Basté i Sentís amb les corresponents parelles van ballar La Morisca de Gerri de la Sal.
El diumenge 21 de juliol de 1929 l'Esbart de Dansaires Montserrat participa en la celebració del "Xè Aplec de Joventut" amb el Ball de Gitanes del Vallès, sota la direcció de Josep Ma Camps.
El mateix any 1929 i després de la mort de Rossend Serra i Pagès, Joan Rigall proposa a Joan Coma i Vicens de vint-i-vuit anys la sots-direcció de l'esbart. El nou càrrec es fa efectiu des de l'1 de gener de 1930.
Aquest esbart tenia una filial a Reus anomenada "Esbart Montserrat del Centre de Lectura de Reus" . Degut a l’amistat amb la Sra. Maria Forcada "Maria dels ballets" feien feina d'ensenyament i divulgació de la dansa tradicional catalana entre els dos esbarts.
Any 1930 a 1939:
El dilluns dia 15 d'agost de 1932 a les sis de la tarda, vatenir lloc a Gràcia a la Plaça de Rius i Taulet la festa popular de la dansa catalana a càrrec de l'Esbart de Dansaires Montserrat, amb la col·laboració de la cobía la principal Barcelonina, executant el Ball Pla de la Pobleta de Bellvehí, el Ball de Garlandes de Sant Esteve de Sesrovires, el Contrapás de Palau de Noguera, la Dansa de Castellterçol, la srdana "El Dimoni Escuat" (estrena) i el Ball de Gitanes del Vallès amb 24 parelles.
Programa de mà del Festival Popular de Música Catalana en el qual hi va fer un recital de dansa l'Esbart de Dansaires Montserrat dirigit per Joan Rigall. 5 de maig de 1935.
De l'1 al 15 de juliol de 1936 va tenir lloc el "XIVFESTIVAL DE LA S. I. M. C, AL III CONGRÉS DE LA S. I. M. (BARCELONA)".
Un extens article de la revista "Philharmonia" explicava el final dels actes festius realitzats al Poble Espanyol de Montjuïc:
"Digne coronament d'aquestes Festes i Concerts fou el bell Festival popular organitzat pel Congrés de Musicologia al poble espanyol del Parc de Monjuïc. En el marc tan escaient i suggeridor d'aquell recinte—potser el millor encert del vastíssim Parc—els esbarts de dansaires aconseguien una color i una autenticitat que encisaven. Fou de plànyer que a la crida dels organitzadors del Congrés no responguessin més que Catalunya i Bascònia. Una selecció ben feta de danses de tota la Península amb agrupaments enviats de totes les regions hispàniques hauria estat una cosa meravellosa. Galícia, Andalusia, Castella i València haurien animat l'espectacle d'una faisó interessantíssima. Sabem que Mallorca estava disposada a enviar els "cossiers" i els "cavallets", però un entrebanc burocràtic, involuntari! sens culpa de niugú, ho va impedir. La Festa, que, per encàrrec del Comité, havia estat principalment organitzada pel mestre Pujol, va començar amb l'actuació de la "Colla Nova dels Xiquets de Valls". Aquells castells alterosos
i arriscats, eren com un símbol vivent del poble català, fort i constant en la persecució dels seus ideals al servei dels quals ha posat sempre generosament la seva forca com la d'aquells homes fornits que amb llurs braços bastien els castells per a coronar-los amb la joia d'un infant, trencadissa i pura com una idea. La "Colla Joventut" de Montblanc dansà dues tandes de Balls de Bastons amb gran destresa. L'"Esbart de Dansaires Montserrat" i l'"Esbart Folklore Catalunya", acompanyats per les cobles "Barcelona" i "Principal" de La Bisbal, presentaren un conjunt de danses catalanes encisadores. "La Moixiganga", de Valls, oferí els seus interessants passos de la Passió. Amb els dansaires catalans alternaren el Dantzaris i Txistularis de Donostia. Balls primitius d'un pregon sentit rítmic i simbòlic com aquella magnífica dansa en que l'home arriba a agermanar-se amb la mare terra a traves de gests i moviments ancestrals. Tant els dansaires com els rústics txistularis foren vivament aplaudits. El Festival acabà esplèndidament amb el gran espectacle "La Patum" de Berga, interessantíssima peça folklòrica en la qual la simplicitat popular es revesteix de formes fantàstiques amb balls de dimonis, de gegants i nanets, els cavalls i turcs, i feres espantables, amb gran disbauxa de pólvora, bengales, colps, salts i trons; en conjunt, una apoteosi frenètica emparentada amb les més típiques festes moresques".
Dies després esclatava la guerra civil espanyola (18 de juliol de 1936).
Any 1940 a 1949:
Any 1950 a 1959:
Direcció de l'Esbart de Dansaires Montserrat.
Bibliografia i fonts consultades:
Revista "Philharmonia". Juliol de 1936.
Arxiu fotogràfic personal de Joan Fontes.
Entrevista amb Josep Bargalló i Badia l'any 2003.
Arxiu de l'autor.
