Any 1950 a 1959:
Josep Planes ens deixa un testimòni prou clar de la creació de l'esbart a Balsareny.
"A principis dels anys cinquanta del segle passat, Llorenç Planes, Josep Riera Pladevall i Joan Serarols —que ja s’havien mogut per crear la colla infantil de Bastoners i la restauració del Ball de la Faixa— van voler promoure una cosa més impactant: un esbart dansaire, una colla de nois i noies que, degudament ensenyats, oferissin al públic les danses tradicionals i populars de Catalunya. Sempre amb la idea de mantenir viva la cultura del país, en uns moments en què era negada i durament ofegada pel règim franquista. Així va néixer l’Esbart Bastoners de Balsareny, nom que homenatjava el ball més propi de Balsareny i, sobretot, les colles que l’havien mantingut a través dels anys. En sóc testimoni perquè les reunions fundacionals —i les altres— es feien a l’obrador del meu pare, a les nits, mentre ell cosia i jo ho escoltava tot.
Un cop reclutats els futurs dansaires entre els i les joves del poble, amb una resposta espectacular, i d’afegir-hi la colla infantil —el futur esbart movia més de cinquanta persones—, calia trobar un mestre de dansa tradicional i els fundadors van recórrer al senyor Joan Comas i Vicens, eminent folklorista i director de l’Esbart Montserrat de Barcelona. L’esmentat senyor pujava a Balsareny amb el tren i, amb una paciència admirable, alhora que amb una energia i una disciplina exigents, ens va anar ensenyant, a grans i petits, un ampli reguitzell de danses populars de tots els racons de Catalunya. Més tard va delegar aquesta feina en un abnegat deixeble seu, igualment competent, anomenat Costa. Després dels assaigs venia a dormir a casa, per no poder pagar la fonda. Els assaigs es feien de nit a la Pista Catalònia i eren pesats. Com que aleshores no hi havia mitjans de gravació i reproducció de música, s’havia de fer música en directe, amb un piano que tocava el mestre de música Josep Ribera, de cal Lluquet, un fill del qual, l’Ernest, formava part del cos de dansaires (un altre dia parlaré de l’Ernest, que s’ho val; va ser tot un cas).
Quan vam haver après prou ballets —que així anomenàvem les danses— va ser qüestió de presentar-les al nostre públic local. No puc recordar la data i com que no consulto documentació per sistema —ho faig tot de memòria— vull suposar que va ser per una Festa Major. La Pista es va omplir de gom a gom, de curiosos, amics i parents. L’esbart havia despertat molta simpatia i més gent s’havia prestat a col·laborar. Quan el Riera Pladevall, que feia d’introductor de cada ball i n’explicava l’origen i el sentit, va acabar la seva primera intervenció i la Cobla La Selvatana va encetar els primers compassos, l’emoció d’uns i altres es podia tallar amb ganivet. Era la primera vegada que ballàvem amb cobla i vestits a l’antiga! També es podien palpar els nervis entre els dansaires. La ballada va ser un èxit i el començament d’un seguit de ballades a Balsareny i arreu. De la colla dels grans, molts dissortadament ja no són entre nosaltres. A Balsareny, si no m’enganyo, encara n’hi viuen dos: el Benet Payerols i el Jordi Soler, el nostre home de la pluja. De la colla dels petits encara en resistim molts, fets uns iaios i unes iaies, això sí.
D’aquesta colla infantil en destacava una parella més que infantil. La formaven el Marc Sánchez, de cal Torrent, i la Conxita Planes, la meva germana. Devien tenir uns cinc anys cadascun i, la veritat, feien molta gràcia. Quan sortien a ballar bo i fent saltirons la gent ja reia. I quan començaven a ballar allò ja era massa: en ballaven més que no en tocaven, però hi posaven molta fe. Les riallades es transformaven en aplaudiments calorosos. Recordo que a la Conxita —potser també al Marc, no ho sé— algun admirador adult li va demanar un autògraf, ella que amb prou feines sabia esgarrapar el nom, i li va donar un duro. Estava com unes pasqües!"
