Cardona és una de les poblacions catalanes amb un pòsit d'història més dens i ric del país. Cardona ha tingut, durant segles, un protagonisme sociopolític de primera línia, que ha deixat un llegat monumental i patrimonial en general, singularment valuós i atractiu, per a les actuals generacions de cardonins/cardonines i visitants.
Cardona té una data de naixement per la història documentada: el 23 d'abril de l'any 986, el dia en què el Comte Borrell II atorgà la II Carta de Poblament, que actualment es conserva a l'arxiu històric de la vila. Però Cardona existia ja de molt abans, com ho testimonien les restes ibèriques que s'han trobat, i sempre vinculada a la riquesa de la Vall Salina que, amb el temps, va donar poder i influència als seus senyors, la nissaga dels Cardona: primer vescomtes, després comtes i finalment Ducs, amb jurisdicció sobre un territori equivalent al 6% de Catalunya.
La Vila neix sota el castell formant un raval o burg, cap a les darreries del segle X. El Castell desenvolupa una preuada situació estratègica envers la frontera amb Al-Andalus, i és cruïlla de camins entre els Comtats d'Urgell, Cerdanya-Berga i Osona-Barcelona. Aquesta condició geoestratègica, en un règim de llibertats que donen les dues cartes de poblament, més el factor polític de ser residència d'una cort vescomtal i el factor econòmic derivat de la riquesa que comporta l'extracció i comercialització de la sal cap a Europa,convertiran la incipient vila de Cardona i el seu castell en un centre polític i comercial de primer ordre.
L’explotació de la sal i l'establiment de la seu vescomtal d'Osona al castell van fer que Cardona i la seva vila exercissin la capitalitat territorial sobre el senyoriu jurisdiccional bastit pels seus senyors en l’àrea del Cardener entre els segles XII i XIV a costa del reialme, que els va dur a senyorejar sobre un vast territori d’uns 60 km de longitud per 50 de latitud, que anava des de la Vall de Lord fins a la Segarra, en un radi d’uns 40 quilòmetres al voltant del castell i vila de Cardona. L’anomenada, primer, com baronia de Cardona va passar a ser després vescomtat (1319), comtat (1375) i ducat (1491), en darrer terme.
Escut de Cardona del Llibre de les Set Sivelles.
Cardona esdevingué, així, cap i senyera del senyoriu jurisdiccional més important del Principat, fora del comtats primigenis d’època carolingia. Des d’aquí s’exercia l’administració fiscal i judicial d’aquest vast territori que, amb una extensió d’uns 1.952 km², representava el 6% del territori català. La clau de volta d’aquesta administració era la cort o cúria ducal, al voltant de la qual giravoltaven els diversos oficials al servei dels senyors, com ara el tresorer, el jutge i els batlles, encapçalats tots ells pel procurador o governador general. El govern delegat del comtat-ducat de Cardona es portava a terme mitjançant les tres batllies o demarcacions judicials i fiscals que dividien el seu territori, encapçalades respectivament per les viles de Cardona, Solsona i Sant Llorenç de Morunys, a les quals s’adjuntava l’anomenada Vegueria de Segarra, administrada des de les viles de Calaf i Torà.
A partir, però, de mitjan segle XV, les absències cada cop més perllongades dels senyors van fer que Cardona perdés projecció política en el conjunt del Principat en favor de les seus de vegueria reial com les ciutats i viles veïnes de Manresa, Cervera i Berga. En els segles següents, Cardona restava abocada a veure reduïda la seva capitalitat a la seva batllia homònima en el marc de les transformacions econòmiques, socials i polítiques esdevingudes a Catalunya.
La batllia o demarcació de Cardona integrava uns vint-i-cinc termes, que abastaven, a grans trets, el territori de l’actual conca mitjana del Cardener sota la influència del seu mercat local, tot coincidint amb el punt d’intersecció de les actuals comarques del Bages, Berguedà i Solsonès. La seva extensió era de 608 km², amb una població que, a les acaballes del segle XV, era superior als 2.000 habitants, dels quals un 45% corresponia a la vila de Cardona per un 55% dels termes circumscrits a la seva administració.
La influència de Cardona sobre la Catalunya central es va refermar també a partir de la dècada de 1652 amb l’ocupació del seu vell castell medieval com a caserna militar dels terços castellans, amb la rehabilitació i millora de les seves defenses com a fortalesa abaluartada a partir de 1692, com a element de control territorial i de vetlla de l’ordre interior del país.
Dins aquesta lògica, Cardona amb el seu castell i vila restava cridada a ser protagonista dels principals fets polítics i militars esdevinguts en el Principat amb el canvi de segle, els quals havien d’abocar Catalunya en el conflicte successori per la corona espanyola en contra de Felip V (1705-14). L’adhesió feta per Cardona a la causa encapçalada per l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III) adopta la seva màxima expressió amb el setge sofert a la tardor de 1711 per les tropes francoespanyoles sota el comandament del duc de Vendome, conclòs la vigília de Nadal amb un rotund fracàs de l’exercit de les dues corones enfront de les forces del mariscal austríac Starhemberg. En els tres anys següents, Cardona havia de romandre fidel a la causa catalana sota el comandament del seu governador militar Manuel Desvalls fins a la rendició de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. Entre les capitulacions imposades pels vencedors, s’establia el lliurament del castell de Cardona com a condició per no passar la ciutat i els seus habitants per les armes. Una setmana després, amb data del 18 de setembre, la fortalesa obria les seves portes i la plaça d’armes era lliurada a les forces de Felip V. Cardona havia esdevingut així el darrer baluard de les llibertats catalanes.
En els dos segles següents, els eixos econòmics, socials i polítics de Cardona havien de giravoltar a l’entorn de les activitats derivades de la tradicional explotació de la sal, l’agricultura dels masos del seu terme fonamentada en el conreu de la vinya i la viticultura, i les manufactures tèxtils dels petits obradors locals, combinades amb la comandància militar del castell i la seva caserna (que en estat de guerra podia arribar a duplicar la població civil) i la cúria ducal des d’on s’administrava la batllia i ducat de Cardona, amb la munió d’oficials i famílies que restaven al seu servei (cardonins il•lustres).
Aquest ordre socioeconòmic havia de desaparèixer en el decurs del segle XIX, amb l’abolició de la jurisdicció senyorial i els seus drets arran de les Corts de Cadis (1812), com a primera fita d’un llarg procés que havia de concloure a la dècada de 1890 amb la retirada de tropes i bateries del castell, i la posterior supressió de la seva comandància militar, l’any 1903.
Mentrestant, el protagonisme havia estat pres per la societat civil i els hisendats locals i foranis, impulsors dels processos econòmics que entre el 1820 i el 1880 havien de conduir Cardona fins a la mecanització de les manufactures tèxtils i els seus antic obradors. D’aquesta manera, Cardona va experimentar una primera industrialització fonamentada en el tèxtil i les grans fàbriques de filatures vora el riu. Afavorits per la mà d’obra nouvinguda arran de la crisi agrària de la fil•loxera i el daltabaix dels pagesos rabassaires de la vinya, aquests nous espais industrials havien de dur Cardona a duplicar, a les portes del segle XX, la seva població fins a assolir la xifra dels 4.000 habitants.
La descoberta de les sals potàssiques feta l’any 1912 s’havia de traduir, en les set dècades següents (1929-1991), en la segona industrialització de Cardona, en el marc d’uns processos socieconòmics fonamentats en l’activitat minera, que havien de dur Cardona a duplicar de nou la seva població fins a superar els 8.000 habitants a la dècada de 1960-70, alhora que patir importants transformacions en el seu paisatge i urbanisme.
El ball de bastons cardoní neix lligat al Corpus Christi. Tot i això, de seguida es vincula al culte a la Mare de Déu del Patrocini, patrona de Cardona.
Mare de Déu del Patrocini.
Andreu Galera explica que, a banda de l'antiguitat, "l'altre element remarcable del treball històric és la singularitat del ball de bastons cardoní respecte d'altres que es fan a Catalunya. El de Cardona és un component més d'una festa inspirada pel culte a la Mare de Déu del Patrocini des del segle XVII".
Per aquest motiu, l'estudi es divideix en dues parts. En la primera, Galera exposa el culte local a la Verge i la seva evolució fins als nostres dies, així com "la importància que ha tingut sempre la confraria perquè la festa es pogués dur a terme". En la segona, Ballús explica la història del ball de bastons cardoní, la seva música, els seus versets, la seva coreografia i tots els elements que el fan diferent de qualsevol altre ball de bastons que es balli en altres parts de la Península.
Per què és diferent? Ballús argumenta que "normalment els balls de bastons tenen un caire més lúdic i festiu, són nois que segueixen el compàs i fan habilitats picant amb bastons". A Cardona, en canvi, el ball "té un aire solemne i majestuós i és un acompanyament a la marededéu". Per exemple, els nens no salten mai, tan sols "aixequen una cama per fer passar el bastó per sota". A més, la música i la coreografia són pròpies i úniques, per la qual cosa "el patrimoni no només és musical, sinó també coreogràfic", diu Ballús. Una altra dada peculiar és que els nens -el ball de bastons cardoní no admet nenes- reciten versets a la marededéu, unes estrofes escrites el 1951 pel poeta local Manuel Bertran i Oriola. I una de curiosa: l'obsessió pel número 8. Són vuit nens, que ballen vuit balls diferents i que reciten vuit versets també diferents.
En un principi, la festa major de Cardona s'havia celebrat en honor del seu patró Sant Miquel. Va ser l'any 1424 quan començà a fer-se per honorar la Mare de Déu dels Dissabtes, nom que va rebre, inicialment, la imatge que l'any abans havia portat de Marsella el comte de Cardona Joan Ramon Folc II. No va ser fins l'any 1674 que la bella imatge gòtica provençal va rebre honors com a Mare de Déu del Patrocini; aquest any, la festa major es va celebrar el dia 17 de novembre. L'any següent, però la festa es va traslladar el tercer diumenge de setembre i així es va continuant fent fins que l'any 1864 es va passar a la "dominica infraoctava" de la Nativitat de Nostra Senyora.
Durant la festa major és tradicional treure en processó l'imatge petita de la Mare de Déu o Mare de Déu de cal Franch. Què hi fa una segona imatge, més petita i diferent, de la mare de Déu del Patrocini?. Segons Ramon de Franch, descendent de la nissaga cardonina dels Franch, la imatge portada pel comte de Cardona Joan Ramon Folc II i que des de la seva arribada ha presidit l'altar major de l'esglèsia de Sant Miquel, és d'alabastre oriental, massissa, bastant alta i per tant, massa pessant per portar-la pels carrers en processó. Per aixó, en el seu moment, es va creure convenient de recórrer a una imatge més petita i per tant més facilment transportable, que la família Folc va oferir i que probablement procedia de Vilandeny. Aquesta imatge primitiva, una talla de fusta d'estil renaixentista, va ser cremada els primers mesos de la guerra civil, l'any 1936. Després de la guerra, la família Franch va encarregar una altra imatge, que és l'actual, ajudant-se de fotografies i aprofitant la roba i les joies que, bo i amagades, s'havien salvat de la seva destrucció. Aquí cal buscar l'origen d'aquest privilegi que tenien a cal Franch de ser els cambrers de la mare de Déu petita des d'aproximadament l'any 1650.
Antigament els nens bastoners del Ball de Bastons de Cardona anaven a cal Franch. on uns dies abans de la festa major la imatge havia estat vestida i enjoiada i des d'aquí acompanyaven la mare de Déu que sortia en un elegant tabernacle portat per quatre capellans vestits de blau i blanc. Així que la imatge era al graó de la porta, els noiets ballaven els balls (rigodons, els canonets de mossèn Vidal, l'estrucada, el ball nou, el xiribiri Clotet, els cascavells, etc) deixant tothom embadalit. Després venien els versets d'alabança a la Mare de Déu; de dos en dos, se situaven al peu de la imatge i els recitaven, en veu alta, amb les característiques veus blanques pròpies de l'edat; tots els nens plegats repetien el darrer vers: "-¡Sólo menos que Dios eres, María!".
En la primera època eren uns versets en castellà, diferents dels actuals, en català, que són obra del poeta cardoní Manuel Bertran i Oriola.
La música anava al davant de tot seguida dels bastoners, els priors, el capellà, els senyors i els menestrals envoltaven la Mare de Déu. De cal Franch a l'esglèsia no hi havia gaire tros, però la processó s'allargava amb continuades parades perquè els vuit bastoners ballessin al so d'un violí. La gent s'amuntegava per veure'ls ballar. En acabar els balls, se solien engegar coets, bengales etc. Entre músics, balls, reverències, focs i gatzara, arribava la Mare de Déu a l'església. Aleshores era precís anar abuscar als representants de l'Ajuntament, amb música, balls de bastons, coets i el pròpi bullici popular. Quan l'Ajuntament en ple seia a l'esglèsia de Sant Miquel, començava la funció religiosa amb acompanyament musical. Una vegada acabat l'ofici els bastoners acompanyaven a l'alcalde i el seu sèquit de nou a l'ajuntament i així finalitzaven els actes.
Durant els tres dies de la festa major els nens del ball de bastons feien acte de presència a la missa major, on tampoc hi faltaven els representants de l'Ajuntament.
Anys 1700 al 1800:
Uns registres de pagament del 1704 per comprar vuit parells de sabates per als vuit nens que ballaven a la processó han permès descobrir que el singular ball de bastons de Cardona té, com a mínim, 306 anys, gairebé tres quarts de segle més antic del que es creia fins ara. La troballa l'han feta l'historiador cardoní Andreu Galera i la musicòloga manresana Glòria Ballús, autors de l'estudi històric.
El mateix 1704, però amb data del 12 de setembre, hi ha un altre pagament de sabates "per als nens que ballaren a la festa del Patrocini".
Andreu Galera explica que fins a la troballa es considerava que el ball de bastons era del 1777, tal com documenta l'historiador Joan Serra Vilaró (Cardona, 1879 -Tarragona, 1969) al llibre Història de Cardona. De fet, el 1977 es van celebrar els 200 anys d'un ball que, a més, "és genuí i singular, amb uns trets característics que no es donen en cap més ball de bastons de la península", assegura la musicòloga Glòria Ballús, coautora, amb Galera, de l'estudi El ball de bastons de Cardona i el culte a nostra senyora del Patrocini, que ha editat l'Ajuntament de Cardona coincidint amb la festa major.
Amb la recerca s'ha pogut demostrar que el ball té tres segles de vida, però tal com indica Galera, podria ser més antic: "ara per ara, la data més antiga és el 1704, però això no vol dir que algun dia surti un document que asseguri que té més antiguitat".
Anys 1800 al 1899:
Anys 1900 al 1909:
Primers anys del sXX.
Any 1910 a 1919:
Any 1920 a 1929:
Any 1930 a 1939:
Any 1940 a 1949:
Any 1950 a 1959:
Any 1960 a 1969:
Any 1970 al 1979:
Portada del programa de festa major de l'any 1978.
Moment de la sortida de l'esglèsia de la Verge del Patrocini.
Processó abans d'entrar a l'esglèsia.
Els nens bastoners ballant durant la Processó. Any 1978.
Els nens bastoners ballant durant la Processó. Any 1978.
Apunt d'arribar a l'esglèsia.
Any 1980 a 1989:
Any 1990 a 1999:
Bastoners ballant davant la Mare de Déu. Any 1996?.
Any 1996?. Bastoners recitant els versets. (Foto Boixadera).
Any 2000 a 2009:
Any 2010 a 2019:
La Indumentaria:
Sembla ser que dels anys seixanta als anys setanta la jaqueta dels bastoners canvia lleugerament pel que fa a tipus de roba, passamaneria... però no en la forma ni llargada.
Indumentaria dels Bastoners de Cardona l'any 1960.
Indumentaria que porten els balladors del Ball de Bastons de Cardona. Anys setanta (1977/78) del sXX.
Indumentaria que porten els balladors del Ball de Bastons de Cardona. Anys setanta (1977/78) del sXX.
La Música:
El ball:
Bibliografia:
Breve descripción de la visita a la colegiata (Cardona)
Folleto de ilustración historico-turistica.
Programa de Festa Major de l'any 1952.
Cardona Villa Ducal. Mn Antonio Bach. Any 1977.
Pasado y Presente de la Villa de Cardona. José Codina Costa. Any 1977.
Programa de Festa Major de l'any 1977.
Programa de Festa Major de l'any 1978.
Programa de Festa Major de l'any 1997.
Web de l'Ajuntament de Cardona.
